L'islam és una religió monoteista, abrahàmica, com el cristianisme i el judaisme, i els que la practiquen s'anomenen musulmans; l'islamisme és, però, la ideologia, i alguns col·lectius islamistes volen que aquesta ideologia estigui amarada de rancor. Aquestes comunitats fanatitzades anhelen recuperar l'esplendor dels califats, que en un moment històric van posseir, això passà quan tot el món ric era seu.

Tanmateix, el mateix que els islamistes integristes, que pretenen reconquerir el passat, ho podrien exigir els grecs i l'imperi romà, anterior al naixement de Mahoma (570-632) perquè grecs i romans van arribar-hi primer i s'hi assentaren. També molts territoris els podrien reivindicar els hereus de Gengis Khan. Sense oblidar els celtes i els íbers, que durant anys poblaren la península ibèrica. El país que no hagi estat mai envaït i ocupat per vàndals, bàrbars, mongols, etruscs, àrabs, romans, que ho digui.

L'islamisme és un conjunt cultural, una cosmovisió molt ben elaborada, compacta i alternativa a la nostra civilització. Des del seu origen eren conscients que havien de determinar i definir nítidament uns trets identitaris, que els allunyessin de nosaltres i contrastessin aparatosament amb tots els nostres signes culturals. Una grafia diferent, una escriptura que va de dreta a esquerra, no d'esquerra a dreta com la nostra, un calendari diferent, una indumentària, l'organització social i política travada i cohesionada xopa de continguts religiosos, uns rols inamovibles de gènere en els quals la dona queda relegada a la maternitat i a la feina domèstica, una arquitectura i una poètica.

El relat històric de l'islam principia quan Mahoma, retirat en el mont Hira, prop de la Meca, va experimentar l'aparició sobrenatural de l'arcàngel Gabriel; durant 30 dies Mahoma se sentí tribulat intensament, però de nou l'arcàngel se li aparegué per expressar-li la voluntat d'Alà: "Tu, Mahoma, ets el profeta i missatger d'Al·là". (Aquest període de solitud del líder religiós és comú amb els grans creadors de les religions més esteses: budisme, cristianisme -Jesús 40 dies i temptat pel diable-, mahometisme amb tots els seus ventalls de variables). L'islamisme voldria romandre ancorat en un temps estàtic, en els seus orígens tot repudiant qualsevol signe de modernitat i els elements extrínsecs com la moda, les marques de beguda i de menjar americans. Immòbils en un clos inexpugnable, aliè a la realitat externa.

Els pobles musulmans no volen organitzar-se democràticament perquè consideren que en el llibre sagrat, en l'Alcorà, hi és tot i allà hi figuren les formes d'estat i de govern, i no s'esmenta enlloc la democràcia. La democràcia distingeix el món occidental, doncs si per nosaltres és valida, no ho pot ser per a ells, així raonen, perquè nosaltres som nosaltres i ells són ells. De la mateixa manera que nosaltres els receptem per curar els mals socials la democràcia, els islamistes ens volen organitzar o amb una república alcorànica o un estat teocràtic amb un rei, cap d'estat totalitari que monopolitza el poder polític i religiós.

La democràcia, segons Churchill, és el menys dolent dels sistemes polítics i s'ha instal·lat en els països occidentals, on cada per?sona és un vot. Tanmateix la formula no complau a l'exigència política de l'islamisme perquè Mahoma no la va esmentar en l'Alcorà (on hi és tot), per altra banda la consideració de la dona en el món musulmà com a subjecte polític és nul·la. De moment occident no es pot entendre de cap manera amb l'islamisme.

Occident té el rellotge i els països musulmans tenen el temps, en són els amos. Poden esperar i esperar a la porta de la muralla per veure passar el cadàver del seu enemic. Tanmateix alguns moviments terroristes de matriu islamista s'impacienten i demostren que volen accelerar el curs de la història, han trencat el quietisme secular i s'han endinsat en el nostre món, no únicament emprant el proselitisme sinó que amb l'ús de les armes perpetren atemptats sorollosos, escometen abrivadament actes de terror i maten indiscriminadament tot aconseguint que el fantasma de la por recorri Europa, els Estats Units i el Canadà.

L'Occident ha donat suport a règims autoritaris en els països musulmans pel seus interessos comercials i geoestratègics, però també és cert cap país alcorànic ha sentit respecte pels drets humans sota el control d'organismes internacionals; el que més s'hi ha acostat és Turquia, un país laic, que significa que l'estat no pertany a cap credo religiós, no obstant, com ha dit Putin, avança amb passos de gegant cap a un islamisme essencial i excloent.

Quina incidència poden tenir a l'estat espanyol els atemptats de París o en altre lloc que es produeixin, inclús aquí? Moltíssima. Es pot dividir la societat sota el crit "No a la Guerra"; de moment aquesta dinàmica la capitalitza Podem i IU; si la convocatòria esdevé multitudinària s'hi pot sumar el PSOE, puix no deixarà l'hegemonia a altres partits. A la que badi el PP Podem muntarà manifestacions (com les de dissabte passat) i qualsevol decisió ambigua d'en Rajoy serà una mina electoral àvidament aprofitada. Els insensats convertiran el cruel atemptat en un regal electoral!