Diuen els que en saben d'això que les eleccions del dia 20 ho canviaran tot a Espanya, encara que en realitat es tracti d'una simple consulta de rang autonòmic. L'interès rau únicament en què no se sap amb exactitud quin partit o partits governaran. Com si això tingués particular importància.

Tot just tres setmanes abans de la data fixada per a l'esdeveniment, les enquestes suggereixen que els dies del bipartidisme estan comptats. El tradicional derbi entre el PP i el PSOE -transsumpte polític del Madrid-Barça- deixarà pas a un ménage à trois amb la participació d'Albert Rivera com a tercer en concòrdia, el que potser afegeixi un atractiu més d'erotisme a la votació.

Els votants conservadors i alguns dels socialdemòcrates confessen en els sondejos el propòsit d'enganyar aquesta vegada el seu partit, llençant-en braços d'un altre amb un candidat més guapo i molt més regeneracionista que el seu. Està per veure que consumin aquesta infidelitat, però tot i si fos així, el resultat final no suposarà en absolut cap mudança radical. Com a màxim, un canvi de parelles de ball.

Les combinacions entre els partits que van a l'una en les enquestes no deixen gaire lloc a la imaginació. El mateix pot governar el PP amb el suport de Ciutadans que Ciutadans sostingut pel PP, Ciutadans amb el PSOE o el PSOE amb Ciutadans. La hipòtesi d'una aliança governamental entre els socialistes i Podem, creïble fa alguns mesos, sembla haver quedat del tot rebutjada per la baixada de les accions de Pablo Iglesias en el mercat del vot.

Tot això són jocs de taula, naturalment. Els diputats que surtin d'aquestes eleccions més aviat autonòmiques podran legislar, com a molt, sobre assumptes menuts de tipus local. L'economia, la moneda, el control de la inflació i els afers exteriors queden fora de les competències del Govern al qual triï el Congrés després dels pertinents i per ventura laboriosos pactes previs.

La política financera la fixen, en realitat, Brussel·les i el Banc Central Europeu; l'exterior es decideix a Washington i la gestió diària de la Sanitat, l'Educació i en alguns casos la Hisenda, corre a Espanya per compte dels regnes autònoms als quals aquestes compe?tències han estat transferides.

Tan prolix repartiment d'atribucions deixa al Govern espanyol sense més comandament que el dels Pressupostos Generals i la legislació en matèria laboral i de costums, encara que sovint aquesta última sigui una mera transposició de les directives de la UE.

El veritable poder l'exerceix, com és sabut, la cancellera en cap d'Alemanya, Angela Merkel,o qui ocupi aquest càrrec. Tant és que les eleccions les guanyi a Grècia un esquerrà de la branca extrema com Alexis Tsipras-si fos el cas- el Front Nacional a França. Els governs, incloent-hi per descomptat l'espanyol, es limiten a aplicar les grans línies de política econòmica que els dicten des de Berlín. Uns ho fan gustosament i altres a la força, però el resultat és el mateix.

Guanyi qui guanyi el proper dia 20, que probablement seran tots, la nau Europa no permet balancejos més enllà del conservadorisme liberal per la banda d'estribord i la socialdemocràcia una mica menys liberal per la de babord. Es tracta, simplement, de triar al Govern encarregat de seguir les instruccions de Merkel. Tot i que el ménage à trois afegeixi en aquesta ocasió algun incentiu al votant amb ganes de gresca.