Després de les primeres nevades, aquesta setmana ha estat pròdiga amb notícies relacionades amb el Pirineu.

Primer m'ha arribat a casa el número dinou de la revista Cadí-Pedraforca amb un dossier sobre focs, nevades i aiguats, una entrevista extensa amb el doctor Miquel Vilardell, fill de Borredà, i les seccions habituals dels primers relleus, els perfils amb biografies i vides d'homes i dones del Pirineu, i el retrat de família, aquesta vegada, dedicat a la família Planes, que explota l'hotel i el restaurant Planes de Sallagosa, a on van anar a parar l'any 1895 procedents de Bellver, i on cinc generacions han desenvolupat la seva activitat sense interrupció. És una casa de prestigi, però també va ser un centre activíssim, a la frontera, amb relació a la resistència als feixismes que, primer a Espanya, i després a França i a tot Europa, van amenaçar greument les llibertats individuals i col·lectives.

En segon lloc, aquest dimarts ens ha arribat la notícia de la declaració, per part de la UNESCO, de les falles del Pirineu com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat; la gran festa del foc que il·lumina els camins de muntanya els dies més curts de l'any, en una celebració atàvica que ha perdurat secularment i que es renova sense parar. A Catalunya, les falles s'afegeixen als castells i a la Patum de Berga, i dibuixen una variada geografia dels reconeixements internacionals de les festes populars i més participatives. La declaració de les falles ha de contribuir al reforçament de la identitat pirinenca i al rellançament de les propostes de dinamització del territori pirinenc, amb el patrimoni cultural i immaterial com el revulsiu i l'actiu més important al costat de les activitats econòmiques lligades al territori i al paisatge, i a la seva transformació.

Finalment, m'arriba també, de manera reiterada, el ressò de la creació (2014) del col·lectiu APiA/Pirineu Opinió, que pretén ser un altaveu per a les veus que han de fer visible el Pirineu. Ho fa sense cap afany d'exclusivitat i, justament, pondera el valor de la pluralitat i la transversalitat, que són, també, elements essencials de les seves característiques fonamentals. APiA es planteja com un grup obert que incorpora les persones que "entenguin l'Alt Pirineu i Aran com un territori amb unes característiques, una singularitat i unes necessitats pròpies". Així, "l'objectiu general del col·lectiu és, lògicament, crear opinió i debat sobre l'Alt Pirineu i Aran dins i fora del seu àmbit territorial per mitjà d'articles, notes de premsa, cartes al director... que el col·lectiu, a través les seves eines de distribució, enviarà per a la seva publicació als mitjans de comunicació i a les xarxes socials". El col·lectiu es planteja exercir la crítica constructiva, no descarta, de cara al futur, adreçar reflexions o valoracions crítiques a les institucions i als responsables polítics, i organitzar també trobades i jornades de reflexió al voltant de la problemàtica de la identitat pirinenca i del seu reconeixement territorial i institucional. Justament, per a la primavera de 2016 s'anuncia la celebració d'unes primeres jornades de reflexió sorgides de la darrera assemblea del col·lectiu, que en celebra dues cada any al voltant dels equinoccis de primavera i de tardor.

Totes tres notícies em semblen, en la seva coincidència, un símptoma que al Pirineu es mouen idees i persones, com ho feien fa mil anys, saltant d'una vall a l'altra. En realitat, mirar enrere ens ha de servir per entendre els canvis radicals que s'han produït en el món i, també, a la muntanya catalana, però sobretot ens ha de servir per pensar que la realitat que coneixem, rica de matisos, necessita revitalitzar-se, agafar nova empenta i projectar-se al futur.

La idea és que ho ha de fer sense renúncia a la identitat i a la singularitat pirinenca, a l'herència rebuda, als valors transmesos de generació en generació, sense desdibuixar uns contorns precisos que justament configuren un patrimoni col·lectiu material i immaterial, cultural en definitiva. Des de fa dècades, la gran qüestió és trobar el punt just d'equilibri entre un territori ampli i una població petita, en proporció amb el conjunt de Catalunya. I aquesta qüestió es formula, ara, en termes d'opinió, però es planteja, també, en termes de poder o, per ser més exactes, de reconeixement institucional. No pas per fer del marc institucional un calaix buit, sinó per acostar al territori i a la gent algunes decisions bàsiques que han de servir per facilitar, estimular i accelerar la troballa de l'equilibri de què parlàvem fa un moment.

Les notícies d'aquesta setmana projecten visibilitat al Pirineu, i doten de vida la imatge estàtica i estètica de les primeres nevades que són, sovint, per als de la plana només un teló de fons de les nostres vides, tret del moment que ens hi acostem per al nostre gaudi i el nostre lleure, sense massa preocupació per les vides quotidianes dels pirinencs i pirinenques.