L'assemblea de la CUP, diumenge passat, a Manresa, va deixar ben bé un milió i mig llarg de catalans independentistes del tot estabornits. Ja ens ho podíem imaginar, que la contumàcia del no-tranquil prevaldria sobre el sentit comú del sí-neguitós-crític-parcial-però-sí. Ens ho podíem esperar però devíem voler no esperar-nos-ho. O no ens esperàvem, si més no, que el "no" prengués els aires apocalíptics que va prendre. La destralera de la Gabriela Serra, fent frases de nivell Rajoy com: "Perquè sabem perfectament que, malgrat tot i malgrat tots, de CUP n'hi ha una i aquesta CUP estarem tots junts i juntes fins que conquerim aquesta república catalana cap al socialisme i después [sic], si cal, també hi serem, per fer-la ben rodona i ben guapa". Marededeusantíssima. Fins i tot el David Fernàndez de les metàfores ovidianes i de la veu amb prou feines audible va desaparèixer una estona (durant només 20 segons, cal dir-ho, però evidentment van ser els 20 segons que tot el país va poder veure al TNVespre) per fer lloc a l'orador exaltat, que eleva la veu no pas per recalcar la profunditat del missatge sinó per buscar la complicitat i l'aplaudiment fàcil que avui s'estila tant en això que en diuen la nova esquerra espanyola. No anàvem gens bé.

No anàvem gens bé fins que el mateix David Fernàndez va publicar, abans d'ahir, un article que està destinat a convertir-se, sense cap mena de dubte, en el text més important que haurà aparegut en un diari català durant l'any 2015. En els dies precedents, havia tret el nas alguna clariana d'esperança, convé dir-ho. Andreu Barnils publicava dimarts una entrevista a Quim Arrufat on s'hi posava de manifest el pensament, la complexitat, la claredat i l'estatisme que no havíem pas pogut percebre en l'assemblea de Manresa. La clariana es badava una mica més, encara, per la banda gironina. Els ger?mans Salellas (Benet, com a diputat al Parlament, i Lluc com a regidor a l'Ajuntament de Girona) han tingut fins ara, en tot aquesta mena de procés sobre el procés, un paper ponderat, dialogant, contundent i alho?ra matisat. Benet Salellas, abans i tot de la celebració de l'assemblea de diumenge, va ser el primer diputat de la CUP a admetre l'evidència que un missatge polític que no és comprès ni acceptat per tanta gent que hauria d'estar al teu costat potser té algun problema més enllà d'un problema estrictament de comunicació. I, un cop celebrada l'assemblea, Lluc Salellas feia un esforç per numerar i concretar les condicions que hauria de complir Junts pel Sí per poder obtenir els dos vots necessaris per a la investidura de Mas. Aquella porta que l'assemblea havia tancat de manera tan contundent, semblava tornar-se a obrir, de rebot, pel mateix efecte de la patacada.

I dimecres a les vuit de la tarda va arribar l'article de David Fernàndez i va aconseguir dissipar, tot d'una, la nebulosa d'incertesa, de desesperança i d'indignació que tants arrossegàvem des de diumenge al vespre i que amenaçava d'espatllar-nos no pas la setmana, i ca, sinó la vida.

L'article de David Fernàndez convé que sigui llegit i rellegit, analitzat i discutit perquè se situa exactament a l'extrem més o?posat imaginable d'aquell paper execrable que va publicar un expresident de la Gene?ra?litat el juliol de 2014 i que passarà, també, a la història política contemporània del nostre país, però per motius ben diferents. Al text de Pujol no hi havia ni idees, ni definició, ni tan sols correcció ortotipogràfica. El text de Fernàndez és ple a vessar, en cada punt, de referències on hi ressonen sentits múltiples. És escrit en un estil particularíssim, marca de la casa Fernàndez, i, sobretot, sobretot, sobretot, constitueix una dutxa saníssima de pensament complex, que no rebutja la contradicció ni la paradoxa, que rebutja els posicionaments en blanc i negre i ens reintegra una realitat policromada, amb tanta naturalitat, que ens posem les mans al cap de pensar que hem estat dos mesos instal·lats en un enfrontament gairebé fratricida, tan allunyat del sentit de realitat més bàsic.

Segurament, la diferència més important entre David Fernàndez o Quim Arrufat i qualsevol altre membre de la nova fornada de la CUP és que els dos primers s'han estat quatre anys immergits en la contradicció permanent que representa intentar defensar posicionaments revolucionaris, anticapitalistes i de radicalitat democràtica a prop del poder. On hi ha poder, hi ha brutí?cia. N'hi pot haver molta o molt poca, però és impossible que no n'hi hagi i els catalans, com qualsevol altre nació sana del món, de merda en tenim fins al coll. La merda no s'ha de tolerar, s'ha de fer el possible per fer net. Però una acció política no pot de cap manera quedar congelada per una condició prèvia de netedat absoluta. La corrupció, el nepotisme, i tots els vicis polítics confessats i incon?fessables s'han de procurar mantenir a ratlla, lluitar-hi i no perdre mai de vista l'horitzó de l'asèpsia total. Però és insensat voler fer neteja sense instruments. I l'instrument que ara ens cal és un estat. I de manera urgentíssima. Aquest no és un pas previ, sinó el primer pas d'una revolució ja acomplerta. Ens en sortirem, perquè no tenim altre remei que sortir-nos-en.