Crec que no estic massa equivocada si goso parlar en el nom de la meitat de la població mundial que som les dones, les grans absents militants en la nostra raó de dir amb contudència No a la guerra, a cap mena de guerra declarada ni que sigui per aquells que s'han cregut agreujats i ferits en el seu melic orgullós i narcisista, que es fa tremolar de por histèrica, davant el perill que els amenaça de perdre el seu poder reconegut dins el seu estatus de manaires d'aquest caos universal on la terra sotmesa està fatalment malalta.

Exigim la pau i la paraula amb la raó que som -o hauríem de poder ser d'una vegada per sempre més- la majoria que votaria No a aquesta guerra ja declarada per l'Occident imperialista contra altres pobles germans d'altres ètnies, altres religions, altres races que vàrem colonitzar i plomar i gairebé exterminar i robar-los les riqueses de les seves terres per fer progressar i enriquir les nostres.

I exigim la paraula en nom de la nostra llibertat perpètuament robada des que "aquel hombre nefasto llamado Juan Jacobo Rousseau proclamó el Sufragio Universal" (paraules del fill del dictador Primo de Rivera, José Antonio) es va deixar masclistament parlant de dir que a més de "cada home, un vot", també "cada dona, un vot". I així segueix a?ques?ta irreparable injustícia envers el meu se?xe perquè excepte encara en alguns països pri?vilegiats, la immensa pobla?ció femenina segueix sense veu ni vot. Doncs digueu-me: qui són aquesta gent que vol la guerra? Són homes, excepte la lleial excepció de molts homes bons.

Dit això, volem preguntar: I on és aquest enemic de l'Estat Islàmic, quin país bombardejaran aquest homes de la guerra? Tots els sospitosos? Quanta, quanta masacre i quants innocents tornaran a morir!

Però mai serà en el nostre nom.