Moltes de les idees del president Maragall no van ser prou enteses i desenvolupades com mereixien, enmig del fragor polític. Coneixem la voluntat per aplegar les demandes i ambicions econòmiques de les regions a una banda i l'altra dels Pirineus, de Catalunya, Aragó o Llenguadoc Rosselló, però també tenim la voluntat d'entesa amb les comunitats de l'arc mediterrani, sobretot València i Illes Balears.
El període històric d'esplendor valencià coincideix amb la decadència profunda del Principat, empobrit per guerres civils i males collites, i el president Maragall coneixia bé el potencial d'ambdós territoris treballant en metes conjuntes. Avui les dues autonomies copen un 80% del Fons de Liquidesa Autonòmic, la qual cosa palesa una situació econòmica preocupant per a l'administració pública d'ambdós espais, un, dirigit molts anys pel PP, i l'altre, pels Governs de CiU. Això no ha evitat que el nou govern valencià, socialista aliat amb Compromís, presenti un pla de xoc contra la pobresa i d'ajut a les famílies necessitades: una necessitat real.
La consecució del corredor mediterrani de transport, finançat fins a un 40% per la Unió Europea, a banda d'activar l'enorme producció agrícola andalusa, potenciaria les dues indústries, en tots dos sentits. El mercat espanyol va proporcionar el 2014 a Catalunya uns 61.000 milions d'euros, que suposa el 30% de la nostra riquesa. Com a exemple, les vendes al mercat aragonès superen les compres dels veïns francesos.
Contribuir a crear nous mercats sense perdre els que tenim és una tasca a la qual s'han de dedicar els nostres governs. Per això també cal mirar al sud.
