Demà, 7 de desembre, commemorem el 50è aniversari de l'aprovació de la Declaració Dignitatis hamanae, del Vaticà II sobre la llibertat religiosa, un text breu però amb una elaboració complicada i amb discussions apassionades, dins i fora de l'Aula Conciliar.
Va ser el 7 de desembre de 1965, en la vigília de la clausura del Concili Vaticà II, quan es va votar i promulgar el Decret sobre la llibertat religiosa, un document que va portar grans canvis al si de l'Església i amb relació al món. Aquest Decret, anomenat en llatí Dignitatis humanae, va ser un dels textos que més controvèrsia provocà en els bisbes espanyols, la majoria d'ells representants del nacionalcatolicisme.
Dignitatis humanae provocà un debat molt viu, sobretot en la major part dels bisbes espanyols, que argumentaven que "l'error no té cap dret". Però van ser els bisbes dels EUA els qui apostaren fort pel dret a la llibertat religiosa. El mateix papa Pau VI declarà que aquest text era de gran importància, ja que reivindicava el dret individual i col·lectiu de la llibertat religiosa.
El text va passar per huit redaccions successives, dos projectes preparatoris i sis redaccions pròpiament conciliars, fins a la seva definitiva aprovació, el 7 de desembre de 1965, fa 50 anys, en l'última congregació presidida per Pau VIè amb un resultat de 2.308 vots afirmatius, 70 negatius i 8 nuls. D'aquesta manera el papa Montini va promulgar solemnement aquest text, que consta d'un preàmbul, dos capítols i una conclusió. Aquesta Declaració, discutida amb passió, arribà a un consens a partir de la dignitat de la persona, com ja havia defensat abans el papa Joan XXIII en la seva encíclica, Pacem in terris.
La major part de l'episcopat espanyol es va manifestar en contra de la Declaració, ja que Espanya es regia pel Concordat de 1953, que afirmava en el seu article primer: "La Religió Catòlica, Apostòlica Romana segueix sent l'única de la Nació Espanyola". Per això, el gener de 1964, els bisbes espanyols contraris a la llibertat religiosa escriviren un document molt crític contra aquesta Declaració, arribant a afirmar que "aquesta doctrina constitueix una ruptura inadmissible". El grup de bisbes espanyols, "teològicament tradicionals i políticament addictes al règim", com afirma el P. Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat, van demanar al papa Pau VI, que "amb la seva suprema autoritat retirés de la deliberació del Concili". Evidentment el papa no va fer cap cas de la petició d'aquests bisbes.
Declaracions com la del bisbe castrense Alonso Muñoyerro, donen idea de la "talla intel·lectual" d'aquests bisbes, quan deia: "Espanya frueix de la unitat catòlica des del segle VII, des del rei Recared. Per la força d'aquesta unitat, la religió catòlica està en 22 repúbliques d'Amèrica i a Filipines. A ella es deuen les victòries sobre els mahometans a Espanya i a Lepant. I als nostres temps, una gran victòria contra el comunisme". Per la seva part, Quiroga Palacios, arquebisbe de Compostel·la, argumentava que amb la llibertat religiosa hi hauria "una llicència desenfrenada". I Arriba y Castro, de Tarragona deia: "El proselitisme dels no catòlics entre els catòlics és il·lícit i ha de ser impedit, no només per l'Església, sinó també per l'Estat". El document era considerat "perjudicial per als catòlics" (Quiroga) i "contra l'Estat Catòlic" (López Ortiz). El bisbe Temiño no acceptava que totes les religions tingueren els mateixos drets i el bisbe de Canàries resava perquè Déu impedís que s'aprovés la Dignitatis humanae.
La major part dels bisbes espanyols, de formació integrista i franquista, tenien por, com diu l'historiador i capellà Juan Mª Laboa, per la Unitat catòlica d'Espanya. El mateix papa Pau VI li digué a l'arquebisbe Quiroga: "No tinguin por per la llibertat religiosa. Sé molt bé que les circumstàncies d'Espanya són molt especials". Així i tot, l'arquebisbe Arriba y Castro temia que "el Concili Vaticà II, no fos la ruïna de la religió catòlica".
Els bisbes espanyols (que defensaven Espanya com l'Estat més antic d'Europa) estaven desconcertats en sentir a l'aula conciliar que l'Estat no tenia dret a fer discriminacions per motius religiosos. En un Règim de confessionalitat com vivia Espanya, tot el que feia "olor" de llibertat, espantava als bisbes! "Si la declaració sobre la llibertat religiosa va suscitar apassionades polèmiques", diu Raguer, va ser "perquè no només plantejava una qüestió teològica, sinó que també incidia en la pràctica política d'alguns països", com el cas d'Espanya, amb un franquisme que "havia fet de la religió catòlica un dels pilars fonamentals del règim i de la unitat de l'Estat".
Al final l'aprovació i la promulgació de la Dignitatis humanae va obrir un camí de diàleg en l'Església i en el món. Així, la doctrina integrista de l'Estat confessional catòlic havia quedat ferida de mort, i el govern espanyol s'hauria d'adaptar a la Declaració del Vaticà II sobre la llibertat religiosa. Com ha dit el P. Hilari Raguer, "la recent rebrotada del fonamentalisme (i no únicament en el món islàmic) dóna a aquest text una renovada actualitat".
