He de confessar el meu plaer, fa uns quants anys, quan el bigoti "ansarià" es retorçava cada cop que Joan Tardà pujava al faristol del Congrés i li cantava les quaranta nacionalistes. Poques vegades el Polònia s'ha inventat un crit de guerra més escaient: "Perdoneu, però algú ho havia de dir!". Està vist, però, que la felicitat no és mai completa i que les persones, ni que sigui per acompanyar els calendaris, canvien. De camisa, d'ideologia o de crit de guerra. Això ho saben prou bé els afeccionats a les pel·lícules de l'Oest: els dolents eren els indis, però uns crits eren apatxes i uns altres, sioux.

Això ve a tomb d'un recent acte polític a Valls, on Tardà, candidat d'ERC al Congrés per quarta vegada, va exigir "un gran acord" entre Junts pel Sí i la CUP, per seguir el mandat democràtic obtingut a les urnes el 27-S i fer realitat la independència. "El desacord -va reblar- seria un frau a la majoria de la ciutadania catalana, un delicte d'alta traïció". Caldria recordar a Joan Tardà uns apunts de matemàtiques: un 47,74%, si més no des de Pitàgores ençà, no ha estat mai la majoria. I pel que fa a "l'alta traïció", com hauríem de qualificar la renúncia a una justícia social íntegra per tal de lliurar altre cop el govern a un dels dirigents més representatius de l'economia liberal? La que té per axioma fonamental que qui mana són els mercats; la principal responsable de la crisi econòmica mundial; que ha imposat l'austeritat pels de sempre, fet que alhora representa més riquesa també per als de sempre; que ha provocat l'enorme increment de les ?desigualtats socials. D'independentista a independentista, "perdoneu, però algú ho havia de dir!".