EUROESCÈPTICS O EUROCRÍTICS?

07.12.2015 | 00:00
EUROESCÈPTICS O EUROCRÍTICS?

Una constatació per començar. Europa desperta l'interès que caldria als nostres mitjans de comunicació? Sabem què s'hi cou? Quin és l'actual debat entre seguretat i llibertat ciutadana després dels fets de Pa?rís del 13 de novembre? Hem pogut saber que, no fa gaire, Marine Le Pen no era al Parlament i el seu vot va aparèixer a la pantalla perquè algú havia votat per ella? Hem pogut seguir, per exemple, un fet cabdal per als catalans com el debat sobre la nova Llei electoral per al Parlament Europeu? La resposta és "No". D'aquí l'escàs 47% de participació quan arriben eleccions.
Entenem-nos: la Unió Europea està tot just en procés de construcció. Ens caldria força més informació de la que ens arriba. Malgrat que el tractat de Roma inicial volia el progrés de la Unió Europea a partir d'una certa minva progressiva de certs ressorts dels Estats a canvi d'una millor entesa més pregona, ningú no es refia de ningú i ara són els Estats que posen dificultats perquè la unió progressi. Treballen pels seus interessos , i no pas amb visió europea. La prova més palesa del que diem és que la mena de triangle que conforma la UE amb el Consell Europeu al vèrtex superior, i la Comissió Europea o govern i el Parlament, en els vèrtexs inferior, aquest darrer, l'únic votat democràticament per la ciutadania, és el més feble. Quan Jean-Claude Juncker, polític luxemburguès del Partit Popular Social Cristià i primer ministre de Luxemburg durant 18 anys, entre 1995 i 2013, tretzè president de la UE des de l'1 de novembre del 2014 ??-encara que hi ha qui diu que el que penca de veritat al Consell Europeu és el vicepresident, Frans Timmermans- fou acusat, abans de ser ratificat en el càrrec, de pràctiques fiscals discutibles a Luxemburg (rebaixes fiscals per acollir grans empreses) es presentà al Parlament i deixà anar que dels 28 estats de la Unió, 22 feien o havien fet pràctiques semblants. I sabia el que es deia. No debades havia estat governador del Banc Mundial entre 1989 i 1995 i, després, governadors de l'FMI i del Banc Europeu per la Reconstrucció i el ?desenvolupament (EBRD).
Altrament, ja que he parlat de Timmermans, l'eurodiputat gironí Josep M. Terricabras, en un debat organitzat per "Cristianisme al segle XXI" a Barcelona, explicà que, en un tête-à-tête sobre seguretat-llibertat amb ell, després dels fets del Charlie Hebdo, quan li va adduir que mai una més alta seguretat hauria de produir una minva de llibertats ciutadanes perquè la seguretat ha d'estar al servei de les llibertats -tema que torna a ser ben roent-, el senyor vice-president europeu li va respondre amb una frase que el va posar en guàrdia: "Això no és tan automàtic com vostè ho planteja".
Amb aquests dos exemples -la diferència de fiscalitats i la minva de llibertats ciutadanes en pro de la seguretat- ja es veu que la UE està "in fieri". No hi ha manera de fer una unió política de veres perquè no hi ha cap ganes d'unificar polítiques exteriors (França ataca Síria pel seu compte), fiscalitats (qui posarà el cascavell al gat dels paradisos fiscals del canal de la Mànega de Gran Bretanya?), política monetària i bancària (les caixes alemanyes són sagrades)... I no parlem d'un registre de venda d'armes (França se n'aniria en orris!). Per això alguns esdevenen euroescèptics, a la petja de Marine Le Pen, presidenta del Front Nacional francès, que predica la sortida de l'euro i l'abandonament de l'espai Schengen que permet la lliure circulació de ciutadans, o del mateix Cameron, que predica "menys Europa i més Regne Unit". Tanmateix, més aviat cal pensar que els valors europeus de la llibertat, la solidaritat i els drets de la ciutadania els hem de defensar amb les dents, perquè no podem pas esperar que ens els defensin els poders emergits (que no emergents) com Xina, Índia, Brasil... El món canvia ràpidament. Si fins fa poc ja anava bé una mena de bany maria entre EUA i Europa, ara no. La vella Europa i tots els seus valors corren el perill de quedar com un testimoniatge residual.
Algú dirà que els dos vectors que regien la UE, l'espai Schengen i el principi de Dublín, s'estan difuminant a marxes forçades a causa de les migracions provocades per la guerra siriana. Es parla de Frontex (fronteres externes) oposades a l'espai Schengen (desaparició de les fronteres interiors), cada vegada més reduït pels Estats (França no l'aplica en l'actual cimera sobre el canvi climàtic). El principi de Dublín establia que un refugiat que entrés a la UE i hi fos registrat passava a dependre del país on s'havia registrat. Avui amb l'allau de refugiats, desplaçats, migrants i persones amb dret d'asil, el problema ha esdevingut complex, entre altres coses perquè els mateixos refugiats no volen registrar-se fins arribar al que creuen millor destí (generalment Alemanya, per la baixa taxa d'atur). I les xifres són esborronadores: El 2015 han arribat a Europa 670.685 migrants dels quals no arriben a 4.000 els registrats; només per la Mediterrània n'haurien arribat 400.000 i se n'esperen 450.000 més l'any vinent. Altrament, des del punt de vista legal, als refugiats (persones obligades a deixar el seu país per força major sota pena de la vida) se'ls ha d'acollir, als desplaçats se'ls ha de deixar en pau, als migrants se'ls ha d'ajudar a millorar les condicions de vida un cop aquí, però millor a l'origen dels seus propis països.
I aquí surt tota la doble hipocresia europea, de cara enfora i de cara endins, a partir d'unes cimeres sobre les migracions que no han estat gens resolutives. De portes enfora, pressupostem 1.800 M€ per a l'Àfrica (dels quals només se'n posen damunt la taula 78 M€), trets de la partida d'Ajut al Tercer Món i desenvolupament, per fer què? Doncs, de fre i barrera. En comptes de fer polítiques de desenvolupament al país d'origen, els demanem barreres perquè els migrants no arribin a Europa. I Turquia, que té 2 milions de refugiats de Síria, ho aprofita i fa xantatges a Europa. I ara resulta que Europa s'ha de fer amiga d'un autoritari com Erdogan o de Bashar al-Assad, que potser, uns pocs anys enrere, caldria haver combatut. El problema real? Que no admetem que som cocausants dels desastres d'Iraq, Síria o Líbia, on hem sembrat el caos. De cara endins, s'han fet quotes segons el pes demogràfic, el PIB, etc. Hongria, Grècia i Itàlia sols es repartiran 120.000 siris, eritreus i iraquians. Els altres països caldrà que sumin la quota acordada l'abril amb la darrera. Així a Alemanya els en toquen 40.206, a França 30.783 i a Espanya 18.219. Segueixen Polònia, Holanda, Roma?nia... Els països que rebran menys migrants, Luxemburg (808), Xipre (447) i Malta (225).
He esmentat a l'inici la nova futura llei electoral europea. Els partits forts alemanys, el democratacristià de la CDU o els socialdemòcrates de la SPD, volien que, per entrar a Europa, calgués el 5% de vots, perquè partits petits com el dels ecologistes o el dels Pirates actuen de mosques vironeres i no els interessa. Això per als catalans és horrible. ERC, per exemple, forma part actualment de l'ALE (Aliança Lliure Europea), on hi ha catalans, escocesos, gal·lesos, etc., que defensen l'autodeterminació. Si l'anhel alemany hagués fructificat desapareixerien del mapa europeu (aquí van treure el 4,02%!). L'esmentat desig ja va ser tombat pel Tribunal Constitucional alemany, que defensà les minories i no acceptà ni el 3%! Però ara els alemanys ho han volgut aconseguir mitjançant la UE i la cosa ha quedat en aquest acord prou preocupant: que cadascun dels 28 Estats podrà posar un topall d'entre un 3% i un 5%. En aquest sentit, Terricabras explicà que havia perdut d'altres iniciatives que proposà per a la nova Llei, com ara les llistes transnacionals, la llista cremallera (dona-home-dona-home...)
Euroescèptics? No. Cal ser eurocrítics. Cal canviar Europa unificant-la més. No cal enviar avions ni drons que bombardegin territoris del Daesh. Val força menys un bon equip de professors que interpretin l'Alcorà amb paràmetres actuals en madrasses ad hoc (com els Instituts Bíblics catòlics de Jerusalem o de Roma) que no pas un míssil. Calen alcoranistes com tenim experts biblistes, que interpretin l'Alcorà al peu de l'esperit i no al peu de la lletra. Cal estroncar fonts de finançament , paradisos fiscals, venda d'armes d'estranquis com fan els països europeus que cal denunciar i desemmascarar. Cal que Europa tingui una única política d'ajut, solidaritat i acolliment en el problema migratori. Cal que Europa tingui una sola veu i no la de cada ministre de la Comissió. Calen menys interessos dels Estats i més Europa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema