Immigrants

07.12.2015 | 00:00
Immigrants

Segons una recent enquesta, més del 80% de la població vol expulsar els immigrants sense papers. Llegeixo això al mòbil, just quan al meu costat, a l'autobús, s'instal·la una família magrebina carregada de paquets i maletes. Són una parella amb un nen petit -tres anys com a molt- que han acabat d'arribar del seu país. Al terra de l'autobús hi ha totes les coses que ells -imagino- poden considerar el seu patrimoni: dues maletes velles a punt de rebentar, una bossa per la qual apunta un envàs de cartró vermell que sembla de cuscús, i un embalum de roba embolicat en una tela, això que antigament s'anomenava un farcell i que ara cap jove sabria anomenar perquè aquí ja ningú porta farcells a sobre. Comparats amb els refugiats sirians i afganesos que vaguen per les carreteres d'Europa Oriental, aquests immigrants són privilegiats. Però molt pocs de nosaltres, per malament que ens vagin les coses, voldríem posar-nos al seu lloc, amb aquests pocs paquets que ara són tot el que tenen. Potser han venut tot el que tenien al seu país, que tampoc devia ser molt. O si ho han deixat allà, qui sap què es trobaran si algun dia hi tornen.
Quan l'autobús fa una frenada brusca, tots els passatgers que anem dempeus sortim disparats. El nen xoca contra la paret lateral i comença a plorar, però el pare l'agafa en braços i li murmura paraules a cau d'orella i li explica alguna cosa que de seguida el fa riure. Potser algú pensi que aquest home que li xiuxiueja al seu fill és un perillós terrorista o un pocavergonya que ha vingut amb la seva família a aprofitar-se de nosaltres i dels nostres serveis socials. Jo prefereixo pensar que és un bon home que només busca una vida decent, i que potser, amb una mi?ca de sort, aconseguirà assolir-la algun dia. Tant de bo sigui així.
I per descomptat que pensar això no sig?nifica ser un ximplet o un d'aquells il·lusos que creuen que deixant anar globus de colors s'arreglen tots els problemes del món, inclòs el fanatisme incendiari dels giha?distes (les nostres facultats de Pedagogia, per desgràcia, estan plenes de gent així, igual que això que se sol anomenar, amb retòrica ampul·losa, "el món de la cultura"). No, en absolut. Però estem vivint una onada de psicosi i de desconfiança que pot arribar a ser molt perillosa. Hi ha gent que està convençu?da que darrere de cada refugiat sirià ha un gihadista, quan és molt probable que ningú odiï més els gihadistes -i tota la violència que està associada a ells- que aquests refu?giats que han hagut de fugir amb el que duien posat i que busquen una vida millor entre nosaltres. I també hi ha molta gent que està convençuda que el nostre precari estat del benestar té els dies comptats. Tots sabem que Europa s'ha convertit en una societat amb molt limitades expectatives de creixement. La prosperitat d'aquests últims anys potser no torni mai. I en aquestes condicions, ningú sap molt bé què serà de les nostres pensions o dels nostres salaris d'aquí a deu o quinze anys. Un sou de mil euros és un mira?cle per a molts universitaris. Ahir mateix, a la tele, va sortir un jornaler andalús que estava recollint oliva i que va resultar ser un doble llicenciat en enginyeria civil i en arquitectura tècnica (dues de les carreres, per cert, més cobejades fa només deu anys). I qualsevol que tingui fills està preocupat -molt preocupat- pel negre futur que els espera. I quan això passa, el més fàcil és creure que tancant les fronteres i no deixant entrar a ningú -o expulsant els immigrants il·legals- conservarem el nostre ranquejant benestar. Les nostres escoles estaran menys saturades, hi haurà menys llistes d'espera als hospitals, els salaris seran una mica millors, podrem gaudir de millors serveis. Tot això.
És una reacció comprensible, però no crec que ens porti enlloc. Primer, perquè no hi ha cap garantia que expulsant els il·legals les co?ses millorin. I segon, perquè si es pensen bé les coses, el més admirable que ha passat en aquests anys és que s'han pogut mantenir tots els serveis socials incloent també els immigrants il·legals. Amb retallades i grans esforços per part dels empleats públics, és clar que sí, però ho hem aconseguit. I això ha passat enmig de la pitjor crisi que hem viscut des del crac del 29. Arreglaria alguna cosa convertir-nos en una societat histèrica i terroritzada, o millor dit, molt més histèrica i terroritzada del que ja ho estem, que ja és dir ? A l'autobús miro a aquesta família d'immigrants, i mentre el pare segueix murmurant paraules afectuoses al seu fill, fent-lo riure, estic segur que no.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema