Escric aquest article dins d'un autobús camí de Jerusalem! Envoltat de companys teatrals de diferents parts del món, observo en silenci per la gran finestra com el país de totes les religions desfila silenciós davant dels meus ulls a velocitat de carretera. Per l'altaveu, i dins de la seguretat i el confort que ens ofereix la màquina rodant que ens mena a la ciutat sagrada, el guia que ens il·lustra ens agraeix la valentia de ser allà i assumir el repte d'aquest viatge en moments complicats per al seu país i en general a tot el món. Però el que més em sorprèn és com acaba el seu primer discurs de benvinguda: "No tingueu por de preguntar-me res! Intentaré respondre a totes les preguntes per complicades i incòmodes que em puguin semblar". Una altra vegada la clau de la pregunta torna a entrar dins el meu pany que obre l'habitació mental on habita la senyora "necessitat de resposta". La clau dins el pany gira i apareix la meva primera revelació d'estar per casa: tinc la impressió que aquest país viu entre una certa incomoditat permanent de cara al món que genera un aïllament voluntari; i al mateix temps apareix una necessitat d'explicar-se sense que vinguin els de fora a jutjar el que finalment mai no podrem comprendre!
De sobte una boira espessa ens envolta, i aquesta humil persona que els escriu la postal del viatge pensa que mai hauria imaginat l'atreviment sorpresiu d'aquest fenomen meteorològic en la terra de sorra, pedra i desert que la meva imaginació havia decidit que seria Israel, on ara em trobo immers en un mar de contradiccions personals. Tot d'una, m'arriba la segona revelació en forma d'idea: vivim navegant més entre suposicions manegades sense malícia que no pas entre realitats contrastades sobre els mateixos terrenys i que solem portar a judicis mentals o revolucions de taverna molt poc productives!
Arribem! El passeig per la ciutat santa em desperta de sobte la por als fonamentalismes. Sento el pes de la imposició en contra de l'acceptació. Israel és fruit d'un desig antic necessari imposat sense mesura humana, i aquestes aventures plenes de bones intencions però amb interlocutors sords, són impossibles de tirar endavant si no es recolzen en alguna superioritat que et doni avantatge: a vegades armamentística i d'altres amb la força de la denúncia al món que creu en una justícia a vegades impossible d'administrar! Pressento que aquesta boira premonitòria d'avui ens està entelant un futur que hauria de ser de diàleg i d'acords. Però quan la pau interior de l'home s'ha volgut construir sobre dogmes de fe intangibles ni demostrables, és normal que la defensa d'aquestes farmàcies d'ànimes que són les ciutats santes, generin més dolor que pau, més odi que amor i més mort que vida. Aquesta boira que avui inusualment embolcalla Jerusalem és la metàfora dels vels que no ens deixen veure amb claredat l'horitzó! El més trist de tot és que en lloc d'aclarir-nos la mirada, avui per avui, alguns es posen ulleres de sol, d'altres miren cap a una altra banda, i una minoria treuen literalment els ulls dels que els envolten perquè la seva mirada s'imposi en exclusiva per damunt de totes les altres!
La tercera i última revelació em diu que només inculcant amor sense condicions podrem administrar una convivència segurament imperfecta però que tothom mereix que sigui justa, respectuosa i esperançada. Torno a pujar a l'autobús i la boira s'escampa! Tornarà demà?
