NO ÉS AIXÒ, SENYOR CARDENAL, NO ÉS AIXÒ

"...Desde este espíritu de lealtad constitucional y de cristiana colaboración al bien común en un Estado de Derecho, como es el nuestro, nos preocupa grandemente la grave situación creada por quienes, al margen y en contra de la ley, pretenden romper la unidad de España.

Hace varios decenios hicimos los españoles la transición a un régimen realmente democrático con satisfacción de los ciudadanos e incluso con la admiración de muchos no españoles. Poner en cuestión, de manera unilateral, esta situación constitucional introduce inseguridad, inquietud, incertidumbre, riesgo de caos, división de la sociedad. ¿Cómo ha sido posible que unas actitudes y unos hechos nos hayan llevado hasta pretender cambiar el sentido de nuestra historia secular?

El deseo de un futuro compartido por todos, el acercamiento de unos a otros, el diálogo auténtico, fueron fraguando un consenso con el que se elaboró la Constitución, refrendada por todos, que regula nuestra vida en común, abiertos a un perfeccionamiento constante. Con clarividencia y magnanimidad, ganó en nuestra sociedad la esperanza al miedo, la serenidad a la inquietud, la reconciliación al distanciamiento. Pedimos a Dios que otorgue a los gobernantes la luz, la serenidad y la fortaleza necesarias para acertar en esta complicada situación; para todos pedimos la regeneración ética y la imprescindible confianza en las instituciones que nos hemos dado para garantizar la justicia, el progreso, el orden y la paz socialÉ" .

Perdoneu-me aquesta llarga citació. He volgut ser fidel a les paraules exactes del discurs d'obertura de l'Assemblea de bisbes que encara que no esmenti Catalunya, s'entén clarament que és l'objectiu de les seves paraules. És evident que hi ha un canvi de registre en el pronunciament del cap dels bisbes espanyols, en deixar enrere l'argument utilitzat fins ara, la "unidad como bien moral", a defensar la unitat, basada en principis jurídics. Llàstima que utilitzi els mateixos arguments que promou el Govern de l'Estat i els imposi als altres bisbes amb un "cop de bàcul" sobre la taula, fent ús del seu poder dins l'Església.

Em permeto recordar que poder no vol dir autoritat. El poder el dóna la posició dins la institució i l'autoritat es guanya. Al meu entendre el senyor cardenal hauria guanyat autoritat si basés els seus raonaments en la teologia i la doctrina social de l'Església, però no és aquest el cas que ens ocupa. Té l'habilitat d'eludir la "unidad como bien moral" perquè com a bon teòleg sap que no té consistència per aplicar-lo a la convivència de diferents pobles i/o nacions, però incomprensiblement s'arrambla als arguments jurídics oficials. Per aquesta raó em permeto dir: "No és això, senyor cardenal, no és això". Una i altra vegada ens hem de referir als postulats de la doctrina social de l'Església que amb afirmacions, com la del senyor cardenal, semblen negligides o oblidades pel cap dels bisbes.

Tanmateix, mentre els bisbes catalans no formulin el seu desacord, ja hi ha institucions de seglars com la Federació de Cristians de Catalunya que han manifestat que "no anem contra ningú". Altres institucions cristianes del país s'han manifestat en aquest sentit.

No es pot desqualificar un moviment que cerca la plena sobirania nacional o la indepen?dència de Catalunya, guanyador de les darreres eleccions al Parlament, a tenor de les darreres manifestacions parlamentàries que molts, entre ells jo mateix, creiem que han estat un error.

El senyor cardenal, es pregunta "¿Cómo ha sido posible que unas actitudes y unos hechos nos hayan llevado hasta pretender cambiar el sentido de nuestra historia secular?". La profunditat de la pregunta no es correspon amb la resposta taxativa donada. La resposta com a cristians, senyor cardenal, sorgeix dels principis de convivència, expressats en la doctrina social de l'Església que és ben explícita sobre els drets dels pobles i les nacions. Drets reconeguts per Carta Fundacional de l'ONU, la Declaració Universal dels Drets Humans, els Pactes Internacionals dels Drets Civils i Polítics i els Pactes Internacionals sobre els Drets Econòmics, Socials i Culturals. Tota aquesta jurisprudència en dret internacional del període que va des de l'any 1945 fins a l'any 1978 és assumida i incorporada a l'article 10.2 de la Constitució Espanyola, i per tant mereix tot el respecte. Quan s'esmenta la Constitució Espanyola ningú no se'n recorda d'aquests drets fonamentals i de les llibertats que emparen. I recordem també que la Carta de les Nacions Unides atribueix el dret a decidir als pobles i no als Estats.

El reconeixement que hi ha nacions com la catalana que no tenen estat i com a tals són més dèbils, tant en l'àmbit estatal com en les relacions internacionals i existeix el deure moral de reconèixer-les i protegir-les, és un acte de justícia que l'Església ha de procurar. Tota vegada que aquest article va de textos eclesiàstics, em permeto citar un paràgraf de Arrels cristianes de Catalunya, signada pels nostres bisbes (27/12/1985) que em sembla molt addient com a conclusió: "...Voldríem que fossin, principalment, els nostres germans catòlics dels altres pobles d'Espanya els primers, a comprendre i acollir aquestes aspiracions. També en contrapartida, hauríem de ser els catòlics catalans els primers a obrir-nos als seus problemes. Carles Cardó feia notar el 1930, la importància que podria tenir per a la pau civil d'Espanya que els catòlics emprenguessin la tasca nobilíssima de fer comprendre als seus respectius conciutadans els problemes dels altres. S'avançava a fer una autocrítica des de Catalunya i demanava els altres espanyols que perdessin "la idea funesta que confon la unitat orgànica, única i viva, amb la unitat mecànica, sempre morta o moridora... ".

Sí és això, senyor Cardenal, sí és això.