Bèlgica va estar sense govern un any i mig. Els seus serveis públics van funcionar. Ni la llibertat ni la seguretat ciutadanes es van ressentir. Fins i tot les dades econòmiques van prosperar durant aquests divuit mesos, amb sensibles millores en renda per càpita o en disminució de la desocupació. No sabem què hauria passat si s'hagués prolongat més temps aquesta situació, però no sembla descartable que tot seguís al mateix ritme sostingut de progrés que garanteix un marc institucional i legal sòlid i sensat.

Un dels grans èxits contemporanis ha estat precisament aquest, el d'aconseguir un context en què sempre sigui propici l'avanç. La Unió Europea, com a mostra, ha sabut amb els anys cimentar un entorn de normes i principis a partir dels quals pugui desenvo?lupar-se amb plenitud cada europeu. Com recentment s'ha vist en el cas de Grècia, les alternatives al marge d'aquest escenari comunitari existeixen, però requereixen abans valorar si precipitar-se o no al buit.

Sent així les coses, estranya que les conteses electorals continuïn polaritzant tant la informació. I que els seus protagonistes insisteixin a adoptar actituds tan poc hones?tes. Qualsevol opció en competició coneix que el sistema de què ens hem dotat compta amb plena capacitat per donar forma les seves propostes, siguin de l'ordre que siguin, perquè així s'ha considerat en l'àmbit intern i extern com el més encertat després de dècades d'experiències i anàlisi d'especialistes. Per això, sorprèn la por que algú pot patir davant el triomf de tiris i troians, tota vegada que els assumptes essencials estan en gran mesura en un lloc segur, feliçment.

Potser per aquestes raons, l'àmbit de la disputa política ha quedat gradualment reduït a la retransmissió televisiva dels candidats jugant al futbolí, passejant en globus, fent el sopar o xerrant prenent unes tapes, especialment sense corbata.

El camí al qual condueix tot això té un nom: intranscendència. I, tractant-se d'una cosa tan important per a una democràcia, això no pot tenir res de bo. La deriva actual dels processos electorals cap a aquests terrenys de la banalitat constitueix una cosa perillosa, per més que, com s'ha dit, la societat tingui propis mecanismes de supervivència i funcionament que li permeten seguir endavant.

Estem a temps, doncs, que la campanya es desenvolupi amb la sensatesa i seny que ens permeti triar als que no destorbaran massa de sortir elegits, ballin o facin gimnàstica.