El somni de la raó...

er desintoxicar-nos hem llegit dos importants llibres. Primer, el titulat El desafío oscurantista, de l'assagista italià Paolo Flores, que es pregunta si després de la utopia il·lustrada i socialista retornen els integrismes? En lloc de la democràcia, l'absolutisme? I els fanatismes religiosos? Nacionalismes. La crisi actual genera una proliferació de velles i renovades supersticions, sectes. Una part d'aquest llibre és una desmitificació al retorn dels vells integrismes religiosos, com els de l'Islam i dels Aiatol·làs, d'Iran, Egipte, Iraq, Síria, Afganistan, Aràbia Saudita, etc.

A pesar que el llibre de P. Flores és també una dura crítica ideològica a certs aspec?tes filosòfics del papa Karol Wojtyla, el llibre va molt més lluny, ja que en les esglésies catòliques o protestants, pel seu pluralisme, a pesar del conservadorisme o antimoder?nitat d'alguns dels seus dirigents, sempre hi ha nuclis progressistes en tots els nivells de la societat que col·laboren a favor dels més desposseïts. I a tot arreu del món en les lluites emancipatòries hi ha membres, inclús bisbes, compromesos. Per tant, personalment mai he caigut en l'error de criticar i negar una institució per culpa dels seus màxims caps, sinó per les seves bases testimonis.

Les qüestions filosòfiques -dogmes- no tenen per què enfrontar-nos, quan en la pràctica social podem col·laborar. Els vells humanistes, hereus de la Il·lustració, la modernitat, no volem polemitzar com el segle passat amb les religions; ja que no pretenem ser absolutistes ni totalitaris, com solen ser certs caps de les religions oficials, que és un error tornar a dir que fora de les seves esglésies no hi ha la veritat, ja que la veritat és plural, històrica, i canviant.

Personalment, seguirem creient en els ideals de l'autonomia, racionalitat i llibertat humanes, i de convivència democràtica, des d'una existència finita. Els que vulguin creure el contrari són lliures, com nosaltres, de pensar-ho i divulgar-ho, ja que sols amb la fe dogmàtica en les autoritats abstractes podem esdevenir futurs integristes, fanàtics, com part dels musulmans, etc.

El segon llibre que volem comentar és el del que en podríem dir els renovats irracionalistes somiadors dels déus ocults «gnosis», a través de la màgia, esoterisme, etc. Feia temps que no disfrutava tan llegint, com amb El mandril de la Madame Blavatsky, subtitulat Historia de la teosofía y del gurú occidental. Pel que sembla els homes en els seus afanys de fe, en misteris, pedres filosofals, místiques, creences, bruixots de tota mena, en totes les èpoques les velles o noves religions o filosofies necessiten coses més exòtiques i complicades, que els posin en contacte més directe amb els déus. Aquest llibre de Peter Washington és l'intent més seriós i alhora més irònic i documentat sobre la història paral·lela dels moviments, sectes, que de la teosofia als gurús orientalistes des de la meitat del segle passat, d'una forma intermitent, es posen de moda entre certs grups esnobs de les elits dirigents, a nous rics o classes mitjanes, que de bona fe recerquen la il·luminació i la transcendència magicoespiritual.

Sense voler molestar ningú, com tan brillant retrata i critica P. Washington, en les biografies dels gurus moderns, des de la Madame Blavatsky, exaristòcrata russa, aventurera, mística, fundadora de la Teosofia i del renovat mite de la Gran Fraternitat Blanca, dels mestres secrets, que des de segles vénen a la terra, per recercar deixebles, etc., a l'enigmàtic armeni-rus Gurdjieff, mena de nou Rasputín, vividor, o Ouspensky, als seriosos alemanys Steiner, Keyserling, al cas diví Krishnamurthi, precursor de tots els santons i gurús que han estat per centenars eportats de l'Índia mil·lenària, sagrada, segons els espiritualistes la darrera morada dels vells déus sobre la terra?

Per tercera vegada repetirem que no voldríem molestar la fe i, i sobretot l'enorme credulitat de tanta gent, en terceres dimensions, reencarnacions i anhels d'infinitats... Ja quan vam escriure sobre el retorn dels bruixots, i amb H. Eco sobre el seu llibre El pèndul de Foucault, geniel sàtira sobre els llibres d'esoterisme, amb ell déiem que els homes abans creien amb un sol déu, ara en qualsevol cosa, de l'astrologia i l'horòscop personal, als ovnis, el complot dels templaris, a la Gran Fraternitat Blanca, etc.

Aquesta història de l'ocultisme occidental, comença amb Hermes Trimegisto, exsacerdot egipci hel·lenista d'Alexandria, que segurament no ha existit mai, però sí uns enigmàtics llibres de diferents escoles esotèriques que recullen velles tradicions màgiques de Pèrsia, Egipte, a la Grècia hel·lènica. Després del cristianisme, que intenta suprimir el pensament la gnosis dualista i les diferents màgies... Aquests al llarg dels segles van sortir en secret diferents fraternitats blanques o negres, que recerquen l'apropament esotèric de l'Univers. Per als ocultistes de la gran tradició secreta, Buda, Crist, Mahoma, a Hermes, als càtars, templers, rosa-creus, maçons, formen part de la cadena inisible de mestres iniciats que recerquen el millorament, espiritualitat, coneixement absolut amb l'ànima i Déu cosmos.

Per què rere els nous missatges, doctrines, hi ha els vells valors cristians, simplificats en una nova barriga barreja de protestantisme sincreticoorientalista, on Buda, Brahma, es dóna la mà amb Crist, Luter, Calví i Krishnamurthi. Però el missatge essencial és l'absolut, és Déu. El tutor personal és el director espiritual. El jo essencial és l'ànima. La personalitat, la nostra flaquesa humana, la meditació, el sofriment intencional, la mortificació de la carn. I el guru de torn, el summe sacerdot o papa infalible.