França ha proclamat després del despietat atemptat patit a París que està en guerra i tal proclamació ha desencadenat un efecte dominó (multiplicador) en molts altres països europeus que s'han sumat a la proposta d'Hollande perquè han sentit en la seva pròpia carn la ferida perpetrada a la capital francesa. Ara bé, contra qui està en guerra França? Contra ella mateixa? En contra dels fills de religió musulmana, nascuts a les banlieus de les ciutats, i no ha sabut integrar a la república francesa, en el seu sistema de valors per mor al respecte exquisit a les noves idiosincràsies i altres credos religiosos? O està en contra d'una difusa, llunyana i embolicada Síria?
Els terroristes van assassinar els ciutadans que sopaven a les terrasses, els que omplien un local nocturn de festa i sortosament, puix que encara no s'ha explicat per què no van esclatar les bombes dins l'estadi, no van matar els assistents per veure un partit de futbol. Eren de nacionalitat francesa i alguns, belgues. El bondadós i acollidor, però envellit continent europeu, no ha sabut engrescar als joves musulmans i acostar-los, ans els ha deixat fora, abandonats i sense feina, i aquests s'han convertit en armes venjatives contra els seus països d'origen. Aquests joves musulmans es qüestionen quina és la seva pertinença; no saben d'on són, ni del país dels pares, ni del lloc on resideixen, no obstant sí saben que en l'únic país on volen arrelar es diu islamisme.
El procés de reclutament per part d'Isis (presumpte estat islàmic) d'una ànima deso?rien?tada, ressentida i rancorosa és ràpid. Quan la psicologia del subjecte està danyada per fracassos personals, que considera injustos, o percep que no hi ha futur en l'Estat on ha nascut i viu, que li permeti gaudir dels béns materials que l'exigeix el consumisme (la crisi!), aquest individu se sent marginat i sense possibilitat fàctica de reeixir. Es calcula que Isis pot programar a una persona amb menys de dos mesos, tanmateix el subjecte ha de posar-hi la set de venjança i l'odi reivin?dicatiu, i els programadors, Isis, li posaran a la mà un kalàixnikov. El procés de rentat del cervell en l'individu que no té mecanismes de defensa és accelerat, altrament difícil quan es tracta d'una personalitat sencera, dotada d'una ideologia massissa i consistent d'índole religiosa, ètica, social o política.
Els espais urbans musulmans amb famílies desfetes, precarietats laborals, contacte de joves amb les drogues o amb la petita delin?qüència són el caldo de cultiu on els programadors actuen amb més èxit. Un adoles?cent de vida disbauxada amb una promesa aventurera i heroica al servei d'una noble causa, fàcilment es pot encoratjar per cometre atemptats i si la mort sega llur vida anirà a un cel de llet i de mel i de noies verges; però on van després de morir les bones dones musulmanes?
No necessàriament els reclutats són d'una extracció social baixa, alguns han cursat estudis universitaris, pertanyen a la classe mitjana i no els importa gens agredir el seu país de naixement, com els és indiferent posar bombes en el metro londinenc o demolir qualsevol edifici simbòlic del prepotent i colonitzador occident a qui fan culpable de la fam i pobresa d'alguns països musulmans. Hem gaudit amb els westerns, amb les proeses bèl·liques, amb les pel·lícules d'espases i gestes de torneig medieval, amb els tancs, tota l'artilleria i avions vomitant bombes contra els nazis i rebentant els seus submarins i portaavions: hi ha bellesa i èpica en la violència, si bé des d'un punt de vista ètic la violència gratuïta és injustificable i rebutjable. Aquesta violència atractiva, en les últimes dècades, els joves l'han trobat en els vídeojocs i alguns l'han passat de la virtualitat a la realitat, l'han materialitzat: només calia justificar-la religiosament i donar un ene?mic per abatre, així doncs la violència deixa de ser gratuïta i esdevé justa i justificable
Hem de dir la veritat, fora la doble moral i el bonisme mel·liflu, molts occidentals no agradem als islamistes fonamentalistes que repudien els nostres costums, la religió o l'ateisme, els valors morals, els nostres estimats pecats, la forma de vestir i de comportar-nos en llibertat, la nostra captinença en general. No ens aproven, no compatibilitzen amb nosaltres. Però si som sincers del tot, ells (els islamistes integristes) tampoc ens agraden, desdenyem el tracte que donen a les dones, rebutgem la manca de llibertat i de pluralitat política i religiosa i l'obligatorietat de ser musulmà.
L'Occident està regit per unes normes de conducte cívica, uns valors ètics i una organització social i política que no poden ser assimilables per l'islamisme. Igual dificultat experimentaríem si ens toqués anar a viure en un país alcorànic, que no respecta els drets humans, la dignitat de la dona, la llibertat de credos i d'expressió per crear art i humor sense límits, ni la voluntat expressada en eleccions democràtiques. No ho podríem assumir, ni ells tampoc cohesionar-se sincerament i honesta a la nostra comunitat. Què fer, doncs?
La cohabitació sembla àrdua, a hores d'ara. Ortega y Gasset davant la qüestió catalana irreductible i díscola encunyà el neologisme «conllevancia» que significa: «aguantar-nos resignadament». Potser Occident haurà de «conllevarse» amb l'islamisme i viceversa. Cal recordar la frase pronunciada pel terrorista de l'atemptat a la revista Charlie Hebdo: «Vosaltres us estimeu molt la vida, nosaltres estimem molt més la mort». No tenen res a perdre i un paradís celestial a guanyar.
