Els programes de moltes festes que se celebren a Catalunya no acostumen de tenir gaire mirament a les celebracions que són autòctones d'aquí i que són (serien) representatives d'aquesta terra. S'ha observat repetidament -parlo des de Girona ciutat- que les audicions de sardanes es troben molt a faltar. Una observació més general és que en moltes circumstàncies els organitzadors de festes prefereixen un correfoc a un concert coral, i s'estimen més una orquestrina cridanera a una música de cobla d'antologia. Ja se sap que aquestes programacions citades, ben diferents entre elles, totes caldria que fossin presents a les programacions; però els pressupostos fan escollir i s'escull allò més popular, per no dir populatxer. Si això que passa ha de continuar passant, els responsables de dalt de la cultura que no facin més discursos de les identitats i de les arrels. Començant per l'actual TV3 ("la teva!!) que ens inunda de publicitat abusiva en llengües que no són el català (la teva??).

A Catalunya havíem tingut referents històrics. Per exemple fixem-nos en Josep Anselm Clavé (1824-1874). Clavé crea les societats corals per sostreure els obrers de les tavernes. La primera és L'Aurora, el goig de poder-se associar. Ben aviat funda La Fraternitat: ja són 40 cantaires. Les cançons enganxen, el cant colze a colze entusiasma. Les corals creixen. A finals del XIX els Cors Clavé són 85, a tot Catalunya. Ha plogut molt, des de Josep Anselm Clavé. Ja es deu entendre que la referència vol mirar aquell esperit, aquella voluntat de supervivència i de progrés. Ara, oficialment tot està estructurat, ben departamentat, amb una munió de polítics i assessors professionals, molt professionals, que dictaminen i distribueixen diners.

És evident que fa més fressa un correfoc que no pas una bona coral. Però els números expressen prou bé una marxa enrere: hi ha una coral juvenil que havia realitzat, temps enrere, trenta sortides l'any, per comarques gironines, i ara només en fa mitja dotzena; la salut d'aquesta activitat concreta és un peix que es mossega la cua: si la coral no surt a cantar, per falta de contractes, els seus cantaires flaquejaran als assaigs, per falta d'al·licient, i si no assagen constantment, aquella coral no cantarà bé. El moviment coral s'ha d'estintolar per la part de dalt: els polítics i els assessors s'han de mentalitzar que la cultura popular i tradicional no funciona amb pilot automàtic, s'hi ha de ser. I la classe diem-ne rectora ha de ser molt sensible i aturar-se a observar les bases, en aquest cas de les corals, les bases càlides dels afeccionats que donen un exemple perseverant d'estimació d'aquesta varietat de la cultura com és el cant coral a Catalunya.

Ens ve de lluny, és clar. Sense moure'ns de Girona és fàcil conèixer cantaires que són afiliats a diverses corals diferents perquè entenen que la constància i la dedicació és el millor que poden donar, personalment, quan les institucions s'obliden sovint que el cant, ara necessita una empara vertadera. A les bases hi ha paciència. Ara mateix podríem citar el cas d'aquells 40 anys que els sardanistes varen haver d'esperar, quan l'Ajuntament de Girona els "devia" un monument a la sardana, per la distinció de Ciutat Pubilla, i al final va complir amb una realització de desgana que no va plaure ni als mateixos sardanistes. I ara mateix -com un etern anar apuntant- els mitjans de comunicació, començant per TV3, ens estan refregant que la rumba catalana passarà a davant de la sardana, en la qüestió de tramitar la declaració de Patrimoni Cultural de la Unesco.