Les tragèdies són molt més tràgiques quan entre les víctimes s'hi compten nens. A qualsevol mare o pare se li fa un nus a l'estómac quan veu a la televisió o llegeix a internet o escolta a la ràdio que el fill o la filla d'algú ha patit una desgràcia. Per instint, qualsevol pare o mare s'imagina en aquell moment què passaria si allò tan terrible li succeís a un dels seus plançons; i llavors vénen la suor freda, els mals de panxa, els nusos a la gola i, fins i tot, les ganes de plorar. De plorar, sí, perquè un pare o una mare són incapaços d'acceptar que la mort d'un fill és una hipòtesi possible, i es rebel·len contra el món i contra qui calgui quan la més dura realitat els recorda que, a vegades, els pitjors pronòstics s'acaben complint.

Els fills no haurien de morir mai: ni els d'aquí , ni els de Singapur, ni els d'enlloc, perquè no és just que els nostres petits se'n vagin, ni necessari, ni humà. Hi hauria d'haver lleis que ho prohibissin i Déus que ho impedissin, perquè -ho repetirem tantes vegades com calgui-, no és just que els nostres petits se'n vagin. I no són de justícia desgràcies com la que hem viscut a Girona aquests dies: tres pèrdues inexplicables que han somogut els ànims de la ciutat, que busca respostes on no n'hi pot haver. Davant de cops d'aquesta intensitat només ens queda expressar «el nostre profund dolor» i posar-nos «al costat de tota la família», com han fet a l'escola de la nena que no havia de morir, però que ha mort. Injustament.