Cartes

en el seu moment

joan boronat lecha. blanes.

Imaginem un poble rural prop d´una gran ciutat. Arriben uns forasters i amb argúcies i lleis injustes aconsegueixen fer augmentar la població amb urbanites. Els forasters, amb mentalitat colonialista, se les empesquen per canviar les lleis i els costums locals; com prohibir el pas de maquinària agrícola pel mig de la població o enviar les activitats agrícoles ben lluny del poble.

Per una banda, alguns dels nouvinguts han entès que les injustícies que pateixen els autòctons les pateixen també ells i la seva descendència, i, tots plegats, pugnen per recuperar les lleis segrestades; mentre que alguns autòctons prefereixen deixar les coses com estan, uns per por i altres perquè anteposen els interessos individuals als de la col·lectivitat. Algú proposa que la solució democràtica és fer un referèndum. Democràtica, potser sí, però no justa. Si entenem que la lògica és que el referèndum s´havia d´haver fet abans, per decidir si convenia o no permetre la colonització del poble, entendrem per què un referèndum sobre les condicions d´encaixar Catalunya dins d´Espanya s´hauria d´haver fet el 1714, per preguntar als catalans si acceptaven la imposició de l´anomenat «Decret de Nova Planta», i no fer-lo ara que Catalunya és plena de colons nacionalistes espanyols que, junt amb els col·laboracionistes o botiflers de torn, volen perpetuar el franquisme, exterminar la nostra llengua i que, amb aquesta actitud, permeten que se segueixi espoliant Catalunya. Per una banda els corcs que destrueixen els pilars de la convivència democràtica, i per l´altra, els nostres polítics absorts en una absurda discussió sobre l´exigència d´instaurar unes mesures, la majoria de les quals no estan a l´abast de Catalunya fins que no siguem independents i autosuficients.

Reflexions

sobre Nadal

ÀNGELA FERRER I MATÓ. girona.

Per tot arreu on mires veus llums, Pares Noel, anuncis lluminosos, avets, llaminadures que conviden a unes festes ancestrals. Llavors jo penso, medito: Això és el veritable Nadal?

El Naixement de l´Infant, que és el que se suposaque celebrem, tingué lloc en un indret ara niu de guerres, on predomina la por, on moltes persones són entrenades per matar i portar fins i tot el pànic al món que nosaltres diem civilitzat. Les discriminacions, la misèria, el sentir-se rebutjats, porta molts joves a fanatitzar-se i buscar la mort pròpia i aliena, com a remei dels seus mals. Molta gent passa fam, no té sostre, viu esclavitzada talment Jesús, que també va néixer pobre i sense llar. Comprovem les penes de tants immigrants que fugen de terres inhòspites però tots sabem quantes penes, fred, misèries passaran i quants moriran. I nosaltres ­seguirem fruint dels carrers ben decorats, seguirem fruint dels torrons, dels llamins, d´un bon caliu de la llar... Si tots els que vivim en un món privilegiat reflexionéssim i ens adonéssim que no per a tothom Nadal és sinònim de felicitat, si tots procuréssim, dintre les nostres possiblitats, ajudar com sigui els que ens necessiten i ho poguéssim transmetre als rics, als poderosos, als que veritablement tenen poder, però potser els manca cor, que el que cal és cercar la pau i repartir millor la riquesa i que ningú se sentís discriminat, potser sí que llavors podríem somriure i celebrar com cal el nostre Nadal!

Hi posarem el nostre gra de sorra, n´estic segura i així entre tots no ho arranjarem tot, però si és molta la gent que procura ajudar, fer companyia a qui ho necessiti, compartir la llar... segur que el món serà una mica més com volia que fos el Déu Infant. Bon Nadal a tots i que el proper any sigui l´any de la Fraternitat.

El diari de paper

eulàlia isabel rodríguez pitarque torroella de montgrí.

Encara que molts puguem accedir a l´edició impresa digital del diari a la nostra tauleta i llegir-la mentre fem el primer esmorzar, també és veritat que som molts els qui gaudim més de l´edició en paper. El fet d´anar obrint el diari pàgina a pàgina, tot sentint la textura del paper és un plaer que intento de no perdre´m. Sigui perquè el puc agafar de la bústia els dies que el repartidor ha matinat per fer-me´l arribar a casa, o perquè el vaig a buscar a la llibreria coneguda, o perquè el llegeixo còmodament asseguda en una de les nostres biblioteques, o quan faig algun àpat del dia en algun establiment on en tenen... cada dia el fullejo i llegeixo.

M´agradaria pensar que el diari de paper té el futur assegurat mentre hi hagi lectors com jo que cada dia en gaudim. Abans, fins fa no gaire, també complia altres funcions a més d´informar. Per exemple, se´n veien els fulls al terra quan s´havia passat el pal de fregar; ara, en canvi, han estat canviats per un senyal en forma de triangle que ens avisa perquè no hi rellisquem. Abans també s´utilitzava per embolicar els entrepans, substituït després pel paper de plata, que ja es veia que no era gens ecològic. Ara que s´apropen les festes de Nadal qui sap si no fóra de nou bo d´embolicar regals de manera sostenible amb paper de diari.

Crec que el diari de paper anirà canviant com ja ho va fent: el format i el disseny varia d´acord amb les necessitats de cada moment, tot fent-se més pràctic i atractiu. En tindrà, però, prou, per resistir l´augment sense parar de la versió a la tauleta?

El pessebre

de Nadal

Francesc A. Picas. la jonquera.

Jo tinc un pessebre/ en el menjador,/de guix, suro i molsa/ llumets de color,/ i tot de figures/ de terra i de plom,/ que de tant boniques/ semblen de debò./Quin goig un pessebre/ tresor de la llar,/ monument i temple/ record divinal/ d´aquella nit santa/ la nit de Nadal/ que pastors i àngels/ glòria a Déu cantant,/ besaren les galtes/ d´un Déu fet Infant./Pastorets, Pessebres/ joiells catalans,/ feu-nos ben endintre/ més bons cristians./ Figures de terra/ figures de carn/que porteu a l´ànima/ la Flor de Nadal.