La rumba d'Àlvaro amb Domènech

14.12.2015 | 00:00
La rumba d'Àlvaro amb Domènech

Francesc Marc Àlvaro i Vidal, un dels grans intel·lectuals de l'establishment del país, va publicar el dia 27 de novembre de 2015 a La Vanguardia un article: "Rumba de Pi i Margall" on entre d'altres coses deia: "Xavier Domènech, candidat a les eleccions per En Comú Podem, diu que ell prové de la tradició iniciada per Pi i Margall, que considera Catalunya com a subjecte sobirà que ha de tenir la possibilitat d'exercir aquesta sobirania plena". Error del cap de llista: Pi i Margall és un referent del progressisme en la negra Espanya del XIX però mai va escriure ni va formular el que Domènech li fa dir. Per l'autor de Las nacionalidades, "la sobirania era cosa del poble espanyol". Sense perjudici que Xavier Domènech sap defensar-se tot sol, però entenent que potser no és el moment de la seva vida amb més temps lliure, em permeto fer algunes reflexions extretes de la lectura de La reacción y la revolución, Les nacionalitats i altres escrits i discursos.
No sé on ha llegit Álvaro que Pi i Margall deia això que la sobirania rau en el poble espanyol. Per a Pi i Margall la sobirania residia en el ciutadà. Per aquesta raó es pot considerar el nostre més gran liberal -no confondre amb els supersticiosos neoliberals- de fet en el seu moment tothom es referia als republicans federals com a liberals. Ho resumirem amb una frase que podria haver formulat Stuart Mill: "Todo poder es absurdo" o "El poder, hoy por hoy, debe estar reducido a su menor expresión posible". I si faltava alguna cosa "Nuestro principio es la soberanía absoluta del individuo; nuestro objeto final la destrucción absoluta del poder". No hi ha massa diferència amb el que efectivament deia Stuart Mill: "El poder mismo es ilegítimo. El mejor Gobierno no tiene más títulos para él que el peor". Mai tindrem una dreta liberal fins que els seus representants en comptes de combatre Pi i Margall entenguin que és el seu referent.
I també per aquesta raó Pi i Margall era ateu, perquè no reconeixia en cap institució, ni en l'estat, ni les esglésies cap poder sobre la llibertat del ciutadà. "Mi soberanía no consiste sino en la autonomia de mi inteligencia" o "Dentro de cada hombre hay un tribunal para juzgar de todo pensamiento que se lanza al mundo". Per tant no pot pensar Pi i Margall que la sobirania rau en el poble espanyol de cap de les maneres.
Álvaro també diu "El federalisme espanyol és una noble aspiració que va morir amb la breu I República". Realment no entendre que Pi i Margall és el pare de totes les idees liberals i d'esquerres a Espanya, des del socialisme, al comunisme i l'anarquisme -l'edició que utilitzo de La reacción y la revolución té un pròleg de Federica Montseny, lògic- es no haver entès d'on neixen les idees emancipadores a Catalunya. Incloses, com veurem, les independentistes. Però anem a pams.
De la sobirania del ciutadà i en expressió de la fraternitat es passa per la via del pacte o del contracte a la cooperació al municipi, per aquesta raó el federalisme és bàsicament municipalista. "Va de baix a dalt", de l'individu al món. Els ajuntaments constitueixen estats per la lliure voluntat expressada en el sufragi universal -masculí. Encara a les Bases de Manresa, trenta anys després, l'any 1892, Prat de la Riba no acceptava el sufragi universal per a Catalunya, volia una Catalunya estamental i antidemocràtica.
I quins estats serien aquests? Segons Pi i Margall es faria d'acord amb aquesta idea: tradició passada pel tamís de la raó. És a dir, voluntat popular i tradició, en el cas nostre, la creació d'un estat català. "Avui, després de segles d'haver-les perdut (les constitucions) amb quin sentiment no recorden encara que en tingueren". De fet, si Pi i Margall en comptes d'uns pocs mesos hagués pogut governar quatre anys, a Catalunya hauríem tingut un Estat català presidit segurament per Josep Anselm ClavéIldefons Cerdà. Hi va haver tres intents de proclamar-ho durant la I República. De fet, els republicans van elaborar poc després un projecte constitució d'un estat Català l'any 1883. I com seria aquest estat català? Doncs amb totes les competències que el poble català volgués, compartint allò que des de Catalunya es decidís amb la resta a d'Espanya o d'Ibèria. En deien un pacte sinal·lagmàtic, és a dir, un pacte lliure de coaccions. Aquesta és la raó que el federalisme republicà defensa tant una federació com una confederació, perquè va de baix a dalt. Per tant, no té raó quan diu "Sense el fracàs dels revolucionaris del 1868 i del 1873, potser no es parlaria avui de catalanisme". Home, si voler un estat català per a Catalunya no és ser catalanista que baixi Déu i ho vegi.
"Aquests són els vasos comunicants que Domènech i Colau volen transitar en companyia d'Iglesias, sense semblar que els tutelen de Madrid estant. Alerta: es comença ballant rumba i acabes marcant-te un xotis". Aquest sí que és un conte ben antic. Aquest argument va ser molt utilitzat pels que mentre s'omplien de diners les butxaques acusaven els d'esquerres de ser sucursals de Madrid.
Els republicans del sexenni revolucionari i de la I República tenien un programa polític liberal, democràtic, revolucionari i avançat que si hagués triomfat ens hauria estalviat molts problemes, molts. I entre ells, el de l'encaix entre Catalunya i Ibèria. Critica també Rovira i Virgili: "va voler veure en el pròcer federalista una mena de sobirania catalana que mai no va fer explícita ni consta enlloc". Ostres. Pobre Rovira i Virgili, segurament l'home que més va llegir i traduir Pi se l'acusa de no haver entès res.
Te raó quan diu: "Ja ens va advertir el professor Isidre Molas que cadascú reedita el seu Pi i Margall a gust. Tothom vol fer quadrar l'insigne mort amb les seves teories i propagandes". Francesc Marc Álvaro és un bon exemple de com la dreta vol esborrar de la nostra història una de les pàgines més belles i més actuals. Tot perquè el millor de la política catalana ve de l'esquerra, de la dreta catalana no en podem exportar res de res. De Prat de la Riba fins a la "falsa ruta". Fracàs rere fracàs.
Però faltava un argument definitiu: l'independentisme neix del federalisme! Aquest descobriment li devem a Fèlix Cucurull i el seu encàrrec, a Toni Strubell: Josep Roca Farreras i l'origen del nacionalisme d'esquerres (Llibreria El Set-ciències. Arenys de Mar, 2000). Roca és un republicà federal que ens parla del "catalanisme progressiu" cap a 1870, quan segons Álvaro no n'hi havia, de catalanisme. Podríem dir que és el primer intel·lectual de relleu que teoritza la independència de Catalunya i ho fa, és clar, des del republicanisme federal! Roca teoritza la Catalunya sobirana, independent, amb institucions d'abans de 1714 -Generalitat de Catalunya- però, alerta, amb sufragi universal, separació d'església i estat i idees socialistes. Si no fos per aquesta tradició tampoc s'entendria que Francesc Macià, l'any 1928, demanés la redacció d'una Constitució provisional de la república catalana, coneguda com Constitució de l'Havana a un home, Josep Conangla, que es definia així: "les meves ?preferències ideològiques eren honradament ?pacifistes i es devien, en gran proporció, a les ?ensenyances de Dom Francesc Pi i Margall el venerable apòstol republicà federalista".
Quim Arrufat, fins fa poc diputat de la CUP en les darreres jornades de la UPEC va reivindicar també de la tradició de Pi i Margall. Lògic. Xavier Domènech com a líder d'En Comú Podem segurament cometrà errors en el futur, però en aquesta ocasió l'encerta quan es reclama hereu de les idees pimargallianes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema