El català col·loquial ha trobat una expressió irònica per assenyalar la poca credibilitat d'algunes proclames sobre Catalunya. Tothom recorda el que José Luis Rodríguez Zapatero va dir durant la campanya de les eleccions catalanes del 2003: «Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya». Com que després l'Estatut aprovat pel Parlament va ser alterat a les Corts generals, amb l'acord de Zapatero i del PSOE que dirigia, «fer un Apoyaré» vol dir ara proclamar alguna cosa que després no es complirà.
Doncs bé, em sembla que podem dir que el Parlament de Catalunya ha fet, i s'ha fet, un Apoyaré. Jo, almenys, ho veig així. Recordem que el primer que va fer, el 9 de novembre passat, va ser aprovar amb els vots de Junts pel Sí i la CUP una resolució que va tenir una gran ressonància. Alguns van pensar que en aquella data històrica el Parlament autonòmic passava a ser un parlament sobirà. Qui ho va creure tenia motius, perquè al punt 2 d'aquesta resolució hi podíem llegir: «El Parlament de Catalunya declara solemnement l'inici del procés de creació d'un estat català independent en forma de república.» Coherentment, el punt 6 afirmava entre altres coses que la cambra no es supeditaria a «les decisions de les institucions de l'Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera man?cat de legitimitat.»
Poc després, però, va començar a baixar de nivell la fermesa que lluïa en la rotunditat d'aquestes frases. El Tribunal Constitucional va suspendre la resolució del Parlament el dia 11 de novembre, i va adreçar-se a la cambra catalana perquè presentés al·legacions. Com que havia afirmat solemnement que no se supeditaria al Tribunal Constitucional (punt 6), sorprèn molt que la presidenta del Parlament presentés, en castellà, un escrit d'al·legacions de gran rigor jurídic, però sense cap mostra de voler desafiar l'autoritat del Tribunal Constitucional. Més aviat al contrari. La Sra. Forcadell diu, en l'escrit que signa, que les resolucions parlamentàries no poden «desplazar o anular, por sí mismas, la aplicación del principio de legalidad al que están sujetos el Gobierno y los ciudadanos.» Presentar al·legacions no encaixa amb negar-se a acceptar la legitimitat del Tribunal Constitucional. Diria que la reforça. Reconèixer que el principi de legalitat obliga el Govern i els ciutadans, sembla contradictori amb una resolució que insta el futur govern (punt 8) a «complir exclusivament les normes o els mandats emanats» de la mateixa cambra.
Tot això dóna peu a pensar que el Parlament ha fet un Apoyaré. Formula compromisos clars que després no compleix. Per a mi, el que més ho evidencia és la passivitat dels que van promoure i aprovar la resolució, en allò relatiu al que diu el punt 5: «El Parlament de Catalunya considera pertinent iniciar en el termini de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d'hisenda pública.» Des del 9 de novembre en què això es va aprovar ja han passat els trenta dies. Certament, no hi ha un govern que pugui presentar els projec?tes de llei corresponents. Però els grups parlamentaris podrien presentar les propo?si?cions de llei que, fa més d'un mes, sembla?va «pertinent» tramitar.
La contenció que mostra el Parlament equival a suspendre alguns dels compromi?sos que va prendre amb gran solemnitat. És preferible que sigui així, encara que se'n pugui dir «fer un Apoyaré.» En les condicions ac?tuals, la secessió unilateral que el Parlament ha volgut iniciar és un salt en el buit sense xarxa de seguretat. Si els que l'impulsen tro?ben el temps per reconsiderar-ho, millor.
