El gran fracàs

16.12.2015 | 00:00
El gran fracàs

Els conceptes clau de la parafernàlia soviètica van ser imperi, poder i patriotisme, per la qual cosa es podria pensar que l'URSS, al capdavall, va actuar d'acord amb la lògica de la Rússia dels tsars. Parlo de psicologia política, és clar. El comunisme i l'odi als capitalistes formaven part de la narrativa nacional però d'una forma secundària, potser com una capa de superioritat moral que no penetrava al cor de la ideologia soviètica. Hi ha dades que ho corroboren: el 70% de la capacitat industrial del país, per exemple, es dedicava a la fabricació d'armament i no a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Qualsevol sacrifici resultava petit si es pensava en la victòria final, el vell somni de les utopies. La gent vivia d'esquena a la realitat, alimentada per un somni de grandesa militar. Els cors populars repetien que els russos estaven fets per a la guerra, que eren excel·lents soldats; que l'URSS havia derrotat Alemanya en la II Guerra Mundial i que mantenia fronteres amb mig planeta. L'orgull funcionava així com una eina patriòtica de gran efectivitat. En el nou país, un home del carrer podia arribar a mariscal de l'exèrcit o secretari general del partit comunista. L'aristocràcia havia estat substituïda pels antics serfs. Gagarin i els primers cosmonautes van aconseguir avançar-se als americans.
Svetlana Aleksiévitx, recent premi Nobel de Literatura, ho explica a Temps de Segona mà. La fi de l'home roig (Raig Verd Editorial). Es tracta d'un llibre extraordinari, minuciós, compost per milers d'entrevistes, atent a l'èpica i a la tragèdia dels pobles i dels ciutadans. L'home roig, o l'homo sovieticus era l'home del carrer, adoctrinat en els dogmes de l'URSS i que creia, amb més o menys fervor, en les promeses del Kremlin. El comunisme no els havia concedit riquesa, però sí una mena de sentit de l'orgull, de la dignitat. Llegien Txékhov i Tolstói en lloc d'embrutir-se amb la pornografia o el consumisme. Sospitaven els uns dels altres però confiaven en els seus líders, tot i que els critiquessin en la intimitat de casa seva. Quan va arribar Gorbatxov, l'homo sovieticus el va veure, d'entrada, amb simpatia. El «socialisme de rostre humà» consistia a canviar l'oli del cotxe, passar-lo per xapisteria i poc més. Aleksiévitx dibuixa amb precisió mil·limètrica l'enfonsament posterior. Quan Ieltsin es va enfrontar als tancs durant el cop d'Estat de 1991, les multituds que li donaven suport defensaven menys la democràcia que una actualització del règim. Es van sentir traïts per Gorbatxov i per les elits del partit. La intrahistòria del ciutadà corrent és la d'un doctor en Literatura que acaba treballant com a guardaespatlles en un prostíbul, la de la gent arruïnada en qüestió de mesos, la de la derrota política, moral i humana.
«No era això repeteixen els entrevistats al llarg del llibre, no era això». De l'orgull de pertànyer a l'URSS es va passar a un país arrasat per la rapinya, humiliat fins al més profund. La lliçó del llibre d'Aleksiévitx apunta, però, en múltiples direccions. No només apel·la a l'homo sovieticus, sinó al ciutadà ingenu que desconeix la traïció de la utopia, l'engany de les solucions fàcils. I em temo que es tracta d'una realitat universal, inherent a la condició humana. Les grans promeses, per desgràcia, il·luminen els grans fracassos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema