La lectura que se sent

«Quan escoltem algú llegint en veu alta, llegim amb les orelles. Que és una forma deliciosa de llegir. És la que adopten els nens petits quan s'arrauleixen al llit»

18.12.2015 | 08:47

Em trobo explicant, en contextos lleugerament diferents (classes, conferències...), coses que tenen a veure amb la manera com els humans hem portat a terme aquesta activitat que en diem «llegir» al llarg de la història. I percebo fins a quin punt genera sorpresa constatar (i per això em sembla important insistir-hi) que fa tot just un parell de dies que la nostra espècie ha generalitzat aquesta modalitat de lectura que en diem lectura interior: lectura mental, muda, sense cap mena de traducció acústica. És un tòpic, un lloc comú de la transmissió cultural (i precisament perquè és un lloc comú s'ha de repetir moltes vegades) l'anècdota que, sobre aquest fet, ens explica Agustí d'Hipona a les seves meravelloses Confessions: un dia que es disposava a visitar el seu amic i mestre Ambròs, bisbe de Milà, Agustí va trobar-se'l al seu gabinet de treball, amb un còdex obert a les mans i en una actitud que no havia vist mai abans. Ambròs estava llegint com llegim avui tots nosaltres. Tot sol, amb el llibre al davant, sense moure els llavis, sense proferir cap so. Agustí, que era una de les persones amb una formació més sòlida de l'antiguitat tardana, que coneixia de pe a pa tota la literatura llatina i que era un expert en retòrica clàssica, no havia vist mai ningú llegir d'aquella manera. Tant és així, que ni tan sols va saber interpretar que Ambròs estigués llegint. Es va imaginar, més aviat, que havia quedat endormiscat, o absort davant del llibre. L'anècdota té per data la segona meitat del segle IV de la nostra era, ara fa uns 1.600 anys. Aquella actitud inèdita d'Ambròs de Milà, continuaria essent-ho, encara, durant molt segles. Quan, a la seva imprescindible Regla, Benet de Núrsia es disposa a ordenar la vida quotidiana dels monjos, a l'hora de regular l'estona de la migdiada, recomana, a qui no tingui son, que llegeixi una estona. Però li recorda que ho ha de fer «per a si mateix», que vol dir en veu baixa per no molestar els qui intenten descansar una estona. La recomanació, avui, no tindria cap mena de sentit. Si no llegim per a nosaltres mateixos, per a qui hauríem de llegir? Nosaltres sempre llegim per a nosaltres mateixos, excepte en situacions excepcionals com quan el mestre demana a un estudiant que llegeixi en veu alta, quan assistim a un recital de poesia, o quan el diaca proclama l'evangeli des de l'ambó de l'església.

Prendre consciència de fins a quin punt això de llegir s'ha fet durant segles (es pot dir que fins que no arriba l'alfabetització massiva de finals del segle XIX) en veu alta eixampla enormement les possibilitats del gaudi de la lectura. Quan escoltem algú llegint en veu alta, llegim amb les orelles. Que és una forma deliciosa de llegir. És la que adopten els nens petits quan s'arrauleixen al llit, esperant que desfilin per davant de la seva imaginació les imatges que els inspiren els contes que els expliquem. El gust per la lectura comença en aquest moment. I es prolongaria durant molt més temps si no arribés el moment en què tots plegats abandonéssim aquesta sana pràctica de la lectura auricular.

Ens fa la impressió que escoltar històries llegides per un altre és cosa de nens petits. Nosaltres ja som a l'altre costat, al costat adult. Però en aquest costat adult tenim molta feina a fer-hi. Aprendre a llegir en veu alta, per començar. Amb un to pausat, fent atenció al sentit, llegint per als altres i alhora per a nosaltres mateixos. No és una tasca fàcil. No ho és si llegim un conte o un capítol de novel·la. I ho és menys encara si llegim un poema, que implica la consideració d'una sèrie d'elements que no sempre són del tot evidents. Ens convé aprendre a llegir. Sabem desxifrar les lletres impreses sobre un paper i entendre què diuen en una operació reservada, secreta, interna. Però sovint no sabem donar vida a les paraules, fer-los prendre cos, associar-les a la nostra fisiologia, convertir-les en una extensió del nostre organisme. No és una tasca fàcil. I ningú perd el temps ensenyant-la. Perquè pressuposem que seria ridícul ensenyar a llegir. Com si no en sabéssim! Seria una esplèndida idea que algú engegués una escola de lectura en veu alta. Moltes de les campanyes de promoció de la lectura que tenim engegades tenen una eficiència molt menor de la que tindria repensar la lectura des del so. Donar-li materialitat.

En països no gens llunyans, com França, la indústria editorial dedica una part no gens menyspreable de la seva activitat a la producció de llibres per ser escoltats (audio-books). No són llibres només de poesia, ni tan sols necessàriament de literatura. Bona part de l'obra del filòsof Michel Onfray, per exemple, té la seva versió acústica, que es pot comprar en llibreries al costat dels llibres tradicionals. Entre nosaltres, sembla que només els nens i els invidents tinguin necessitat de llibres enregistrats. Vull imaginar-me un futur -si pot ser no gaire llunyà- en què hàgim abandonat la lectura muda com a paradigma únic i ens hàgim obert amb naturalitat a la lectura que se sent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema