La festa del solstici

19.12.2015 | 00:00
La festa del solstici

Vaig tenir un professor d'Antropologia que, decidit a desvelar la seva relació amb el cristianisme davant els seus alumnes, va dir: «No som creient, però sí practicant». Avesats que estàvem a sentir formular la frase de manera contrària, les paraules d'aquell professor no sols ens sorprengueren sinó que també ens inquietaren. Què havia volgut dir-nos? Avui hi ha qui parla d'agnosticisme cristià: és el d'aquells agnòstics que, allunyats de la fe cristiana, valoren i defensen els principis de justícia social, d'amor i generositat continguts en el cristianisme. Però, en dir-nos que no era creient, però sí era practicant, volia situar-nos en una altra dimensió: la de la cultura. Sóc practicant, venia a dir-nos, perquè les bases culturals que m'han configurat, que configuren la vida del meu poble, són d'arrel cristiana. I a la base d'aquesta cultura hi ha un mite fundador: els textos evangèlics.
La història d'aquell professor m'ha vingut al cap en llegir a la premsa una notícia arribada d'Itàlia: el director de l'escola de Rozzano, una ciutat del nord, situada a prop de Milà, ha pres la decisió de renunciar a la festa de Nadal per subratllar l'esperit laic de l'escola i, sobretot, evitar tensions i conflictes amb els alumnes d'altres cultures. Tot va començar quan un grup de mares li demanà que els permetés entrar a l'escola i ense?nyar als alumnes un grapat de cançons nadalenques que havien preparat amb l'ànim de contribuir a la dinamització escolar i al foment de la participació dels pares amb les activitats complementàries.
El director va negar-s'hi i els villancets fum, fum, fum varen ésser bandejats de l'escola i prohibits perquè evidenciaven una confessió religiosa concreta que podia ferir la sensibilitat de les altres confessions. No sé si aquelles mares que cantaven villancets eren creients. Potser no ho eren i cantaven a la coral de la parròquia només per espassar-se els nervis, per tranquil·litzar-se. Sovint el cant coral fa una funció molt semblant a la de l'orfidal. El director de l'escola decidí que, en substitució a la festa de Nadal, celebrarien la festa del solstici d'hivern o, per allunyar-la de la data que considerava conflictiva, la traspassarien una mica més endavant: la festa d'hivern, en la qual participarien sense problemes els alumnes d'altres religions.
Protestaren les mares que volien cantar les nadales, protestà l'associació de pares i també protestaren alguns pares musulmans que no consentien que es trencàs la tradició de la ciutat de Rozzano per causa de les seves creences no cristianes. La decisió d'aquell director que no volgué que un aplec de mares cantassin villancets a l'escola ha alçat una polseguera social i, sobretot, política que ha derivat en un debat sobre la defensa de la identitat cultural i la tolerància. Al final ha intervingut el primer ministre italià, el senyor Matteo Renzi, que ha enviat a fer punyetes el director de l'escola i ha dit que a Itàlia ni laics ni cristians renunciaran mai a la festa de Nadal. Naturalment, alguns polítics, especialment els de la Lliga Nord, han pretès treure'n benefici. S'han manifestat davant l'escola i han omplert els carrers de banderes, de músiques patriòtiques i de crits.
Les paraules del cap del govern italià vénen a dir el mateix, d'una manera més bruta, que allò que va dir el meu professor d'Antropologia. Tot plegat m'ha recordat un manifest del Partit Comunista, després de la mort de Franco, durant la transició política. En una escola d'estiu de Barcelona, eren els anys setanta, i llavors tothom era una mica ateu, el Partit Comunista reivindicà l'ensenyament a les escoles públiques de la Història Sagrada. Afirmaven que el noranta per cent de la cultura europea no es pot entendre sense un cert coneixement del cristianisme i la seva mitologia. De la mateixa manera que no es pot prescindir de la cultura grecoromana.
He de dir que m'impressiona la festa de Nadal. Hi celebram la vinguda al món d'un déu que es fa home per redimir-nos de tanta misèria humana, de les crueltats de què som capaços, pròximes a la bestiesa salvatge. Record un quadre de George Grosz que vaig veure en una exposició a Berlín a l'edifici que havia estat el quarter general de les SS de Hitler, en què mostrava la imatge d'un Crist coronat d'espines, el rostre ple de sang, el cos destrossat... I deia que ja estava cansat de redimir els homes, ni que ens enviàs a tots a ca una puta. Potser, cada Nadal torna a començar la redempció impossible.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema