El crit del silenci

20.12.2015 | 00:00
El crit del silenci

Samuel Salcedo és un artista que es planteja la contemporaneïtat com un territori d'indagació sobre la identitat i de qüestionament de les aparences. Vam coincidir fa poc en un acte sobre poesia i escultura a l'Espai Betúlia de Badalona, on va fer una intervenció que convidava a la superació de les fronteres tradicionals entre llenguatges creatius, i posteriorment vam visitar junts una exposició seva. Afegim-hi que enguany ha tingut una projecció singular a Banyoles, on, a més de fer-se'n una exposició a la Llotja del Tint, se n'han instal·lat peces de gran format en espais tan emblemàtics com l'estany o la plaça Major.
En referir-se a l'obra de Samuel Salcedo, Jaron Rowan ho fa per afirmar que hi percebem una consciència crítica de l'arrogància dels humans i dels seus deliris de grandesa. Despullats dels vestits que tantes vegades amaguen la vulgaritat del nostre cos, Samuel Salcedo en reprodueix, sense èmfasi ni dissimulació, la nuesa, la bellesa gens canònica que hi sol dominar. Salcedo escriu: "Les escultures són un mirall". Efectivament. Un mirall, però, que no corregeix ni dissimula els defectes i les limitacions. Salcedo afirma "Som un sac de pell", un sac que infla i desinfla en les seves peces per denunciar l'atenció obsessiva que donem a la manera com ens presentem davant dels altres. Ara bé, els caps i els cossos que amb estil figuratiu Salcedo esculpeix en resines, metalls, fustes, vidres,... són extraordinàriament expressius. Representen, en ocasions amb un cert dramatisme gestual, la solitud, l'angoixa, el naufragi,... Però en altres peces Salcedo recorre descarnadament a l'humor, fins i tot a la ironia o al grotesc, per reflectir-hi una lectura desinhibidament desmitificadora de l'experiència humana. Salcedo no ens explica ni històries de terror ni contes de fades. Ens parla de nosaltres. Ens interroga. Ens interpel·la.
L'art de Samuel Salcedo no admet la indiferència i va directe, des de la primera percepció, al centre de nosaltres per confrontar-nos amb la veritable naturalesa del que som, una realitat latent per sota de la cultura i de la civilització, del joc social. Samuel Salcedo hi cisella la fragilitat, les emocions, les incerteses que ens configuren. La pell, els pensaments, els somnis són alhora els nostres límits i els ponts que ens duen a participar d'altres vides, a compartir-nos-hi. Fins i tot quan Salcedo amuntega i arraïma caps, com si fossin pomes, ens transporten a un món d'individualitats aïllades les unes de les altres, amb els ulls closos que miren endins, tancats dins la pell, en el marc exigu de la pròpia ment. Són poderosament suggeridores les metàfores a què Salcedo recorre, com succeeix quan esculpeix pilons i prestatgeries de llibres, com si encarnessin la transmissió del coneixement humà, on la nostra existència emergeix i s'insereix.
Samuel Salcedo, com fa també reeixidament Jaume Plensa, demostra la contemporaneïtat de la figuració, des d'on es poden crear universos fascinants, on l'agosarament estètic i la introspecció exigent conflueixen en la representació del cos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema