Fa pocs dies, en plena campanya electoral, vaig tenir l'oportunitat de fer un viatge per terres de la Castella profunda i copsar una mica l'ambient en què es desenvolupava la contesa. La primera impressió que vaig tenir és que la situació no havia canviat gaire respecte a alguns períodes electorals anteriors. Allò segueix essent terra del PP i de ningú més. Tots els altres simplement es disputen algunes engrunes d'oportunitats per canviar alguna cosa. Els qui manen, els qui controlen aquelles terres des de fa segles, no tenen la menor intenció de permetre cap canvi. Cap canvi, s'entén, que minvi el seu poder, la seva influència, la seva capacitat de decidir per tots. I ho llueixen impúdicament. Només cal veure, per exemple, la inscripció en una paret lateral de l'accés a un dels edificis emblemàtics d'una ciutat, d'un poder perfectament classificat, la catedral de Burgos, on, en lletres d'enorme format, es pot llegir "José Antonio Primo de Rivera". I no és un cas únic, ni molt menys. Una pila de carrers, places, institucions, creus, plaques commemoratives, etc., etc., proclamen, a bastament, que els instigadors d'aquella onada sanguívora encara se'n senten, de triomfadors.
Quaranta anys després de la mort del dictador, els seus fills, néts i tota la parentela ideològica encara segueixen controlant un país que està malbaratant la sang renovadora, envellit biològicament i psicològica, sense joves disposats a trencar una inèrcia farcida de licantrops. Per més bona voluntat que s'hi posi, és difícil sostraure's a la convicció que perviuen les dues Espanyes. I que cap de les dues ens escau. Tanmateix, s'han d'endreçar moltes coses a casa nostra.
