Una generació «adúltera i pecadora»

(A l'Eulàlia R., exalumna i parlamentària, i als seus companys de la CUP)

21.12.2015 | 09:57
Una generació «adúltera i pecadora»

Acabava de dir que no. Li havien demanat una xerrada sobre la "generació de Jesús" per preparar el Nadal. Res. El consiliari d'un grup d'escoltes que el tenia per molt entès en la Bíblia. Més que boy-scouts semblaven un casal independentista. Havia dit que no. Hauria de dedicar temps a repassar moltes coses... Uf...! Gairebé d'esma, es posà a l'ordinador. La paraula "generació" sortia 25 vegades als evangelis sinòptics. Segons Lluc 1,50, l'amor de Déu als creients "s'entén de generació en generació". Però, per a Marc, la generació de Jesús era "adúltera i pecadora" (Mc 9,9), cosa que repetia Mateu (12,39; 17,17). Per a Mateu, la generació era tan malvada, que fins i tot la considerva "esgarriada"; "pervertida", traduïen els monjos de Montserrat. I, així i tot, l'amor de Déu, l'abraçava? Era per rumiar-hi. Per què considerava Jesús la pròpia generació degenerada i bastarda?, es demanava ell, sacerdot catòlic força entès en temes bíblics. Tenia davant dels ulls el llibre de les concordances. El consultà. Jesús considerava embastardida i falsejada la pròpia generació perquè demanava un senyal. Un senyal de què? No pas de la seva divinitat, cosa inimaginable per a un jueu contemporani: un senyal de l'"altre món" que ell predicava. I què predicava, Jesús? El Regne de Déu. Un regne absolutament oposat a l'imperi romà, al reialme explotador i corrupte del cèsar Tiberi (Mc, 8,12; Mt 12,39); un imperi que empobria els camperols de Galilea i es mantenia gràcies a les legions armades.

El sacerdot biblista va arribar a una conclusió. El senyal al qual Jesús es referia, més que als dies de la seva sepultura com volia l'ortodòxia, era un altre: que la misericòrdia de Déu i la seva capacitat de perdó era i segueix sent infinita. Però, com lligar aquell punt d'arribada amb tots els altres esments neotestamentaris a la generació? Jesús no vol aguantar una generació que no creu possible el que ell proclama als quatre vents: que un altre món és necessari, un món molt diferent al de les perverses explotacions del cèsar Tiberi, el món que ell denomina Regne de Déu.

Perquè l'entenguin, Jesús descriu aquella seva generació "descreguda i pervertida" com la generació dels qui ni fan ni deixen fer (Lc 9,41). Els tebis que l'Apocalipsi vomita, pensà el capellà biblista. Malgrat aquella generació bastarda, els fets demostraven que s'estava realitzant el projecte de Déu en Jesús, esdevingut saviesa de Déu personificada. I quin era el projecte de Déu? L'alliberament complet d'Israel. Com explicar-ho, allò? Pilat, dit Rakhoi, prou que ho temia i per això es remetia a tribunals romans sacrosants. Herodes el Gran, dit Athnar, gat vell, li deia que abans que Israel assolís la secessió de Roma es barallarien les faccions jueves. Antipes, fill d'Herodes, amb els seus C's herodians, se'n reia, de la secessió. Jesús, entre els seus seguidors, tenia membres de totes les faccions. Els sicaris com Judes, predicaven la violència armada; els zelotes cupaires eren una facció no armada, disposada a deixar que tot saltés pels aires per poder canviar, solets, de paradigma, com predicava un tal Bergoglio al melic del món. Saduceus convergents i fariseus esquerranosos, que s'entenien al Sanedrí encara que no es pogues?sin veure, se sentien encotillats pels cupaires.

Hi havia altres referències al mot generació al Nou Testament. Els de la gran tribulació i els del judici final: literatura apocalíptica. La calamitat era la destrucció de la ciutat i el Temple de Jerusalem. Era tan greu, tan sorprenent, tan inexplicable, que els evangelistes posaven en boca de Jesús comparacions amb l'enfosquiment del sol i la caiguda d'estrelles. I aquesta frase, segons Marc 13,30: "No passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït". Alguns exegetes avui opinen que aquí Jesús s'equivocà. Es pensen que Jesús parlava d'alguna calamitat còsmica. I no. Parlava de l'esfondrament de Jerusalem i del Temple, que per als jueus era sagrat i poc menys que etern. I aquella generació ho va poder contemplar i sofrir amb els propis ulls, quan els romans l'any 70 devastaren la ciutat. Lluc ho va viure en la pell i ho considera temps de litigi, com en temps de Noè i Lot (Lc 17,26-29), "temps de passar comptes" (Lc 21,22). Justament els altres textos eren els del judici darrer. La seva generació seria condemnada fins i tot pels pagans extraimperials, com si diguéssim, els de fora de la UE. Per què? Perquè havia fet el ridícul.

Estava arribant a conclusions una mica heterodoxes, el mossèn. Jesús volia l'alliberament d'Israel com a comunitat política i com a comunitat humana i vital. La vida, llavors, estava lligada a la religió. I els cappares religiosos, els sacerdots saduceus del Temple, estaven conxorxats amb els romans que oprimien la gent a còpia d'impostos. Eren el mateix enemic. L'alliberament havia de ser total: religiós, social, polític. I calia fer una revolució des de baix. No pas amb violències sinó amb conviccions. Redimir-se de Roma volia dir emancipar-se del xàbat, del menjar caixer, de les normes i rituals innombrables, dels negocis del Temple. Calia predicar que un altre món era possible, contrari al de l'Imperi de Tiberi: el Regne de Déu, sense submissions ni explotació dels més pobres. I la pròpia generació no ho creia possible. Per això Jesús la judica i maleeix. Perquè ha perdut la seva oportunitat. Els evangelis canònics amaguen la decepció dels deixebles quan arriben, desanimats i capcots, de predicar a Galilea. En canvi, en un evangeli apòcrif se li queixaven obertament: "Ni hem curat malalts ni hem pogut canviar els tabús alimentaris". El mossèn agafà el volum d'apòcrifs i el cercà. Havien sortit contents i tornaven retuts. Mateu, el recaptador lletrat i convertit, havia escrit que la desconnexió d'Israel de l'Imperi era imminent. "Vam sortir com un cavall sicilià i hem fet l'aturada del burro català", comentava ara. En aquest apòcrif Jesús titlla als propis deixebles de descreguts i deixa anar: "Maleïda la generació que deixa passar la seva oportunitat!". Tothom restà en silenci, segons el text apòcrif. "Ha arribat la meva hora. M'ho jugaré tot!", hi afegeix Jesús. Jaume reacciona tronant: "Quan parles així em poses negre!". Jesús li respon: "Per què? Vosaltres sempre heu tingut la protecció del Zebedeu. A casa érem més pobres que una rata. La mare explicava que, en néixer, feia tant de fred, que el pare va entrar-hi un bou i una mula perquè ens fessin calor amb les seves alenades". "Això sempre s'ha fet", comentà Joan. "Nu vaig venir al món i nu moriré... Anem a Jerusalem. Si heu vist el que heu vist, el vostre alliberament s'acosta."

L'apòcrif, justament s'acabava així. Truncat. La darrera frase era també a Lc 21,28. El mossèn la consultà i deixà passar uns segons. Agafà el telèfon i trucà al consiliari del grup escolta que semblava un casal independentista. "Ja tinc pensada la xerrada", li digué; "es titularà "Maleïda la generació que perd la seva oportunitat!"".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema