Nadala 2015

21.12.2015 | 09:57

Com de lleugera i blanca cau, la neu dels dies! I tots semblen molt atrafegats, quan escric això, en plans de xoc contra la pobresa, diuen, a fi de guanyar temps al temps i salvar la pàtria del perill més imminent. Tot sembla plantejat per impulsar a les ardides i nostrades forces polítiques en el camí sense retorn de guanyar la batalla definitiva contra els no-rics.

Per infligir-los la derrota, que els farà ésser per sempre més pobres, dic jo.

Però, aneu a saber què són els pobres. Potser els no-rics ho som tots. Certament, els que no són (som) rics podem dir-los (-nos) pobres, no-rics.
Mentrestant, ningú es pregunta per què, per donar un exemple ben entenedor, hi ha clubs esportius, com el Barcelona FC, per anomenar-ne un de ben casolà (pot ser que és més que un club [els que ho diuen i accepten aquest fet transcendent, sabran què volen declarar i admetre, a l'expressar-se així]), i ben ric, que mouen milions d'euros a fi de pagar sous astronòmics a jugadors, que en alguns casos fins i tot es transformen en suposats delinqüents fiscals. Arribant en aquesta escalada a tan altes quotes o més, comparables a artistes com la Montserrat Caballé, que a part de gran cantatrice tintinesca va esdevenir també, maniobrant en paral·lel a la seva carrera, defraudadora professional, sembla ser. Una bona pregunta i força pertinent em penso que seria (potser ingènuament proposada com un desig de les nits del tió o de Reis, ara que estem pels voltants de tanta festa) si no es podrien dedicar els guanys, fora dels límits de la imaginació popular, de molts clubs, individus, empreses, bancs, organitzacions... a pal·liar la pobresa que tant preocupa els nostres nois del parlament català.

O millor, en lloc d'escriure cartes als reis d'orient, suggereixo que n'escrivim tots, petits i grans, de cartes concises, precises explicant-hi el repartiment anòmal de la riquesa i les possibles solucions. Una vegada escrites, proposo que les enviem, per exemple, al senyor Pujol i família, als presidents dels bancs més mediàtics com el Santander, el BBVA (capaç de donar més diners per ajudar-se i ajudar alhora als que ja en tenen un munt, com els clubs de la Primera Divisió) o el més nostrat Caixabanc (excaixa d'estalvis i pensions), als futbolistes més famosos (sense que hi faltés en Messi, per descomptat), als presidents dels clubs multimilionaris, als diputats més rics (com el conegut cantautor empordanès [aquell mateix, que en persona demanà als seus fans no el deixessin d'estimar pas, quan un error computacional de la cambra de diputats li va fer fluctuar la fortuna multimilionària d'uns quants milions]), als artistes més brillants i benestants, als empresaris de la llista Forbes, als polítics amb èxit monetari anterior i posterior al càrrec,... demanant-los a tots que tinguin a bé disposar dels seus milions sobrers, que deuen ser molts, per aquest fi, tan evidentment bo, de socórrer els no-rics de solemnitat, que no han vist pas mai un bitllet més gran de cinquanta euros. És a dir, per ajudar si fos possible això els indigents, els pobres, els pàries, no-rics de molts tipus i facetes, que tots nosaltres, uns per la seva avarícia altres pel seu silenci, hem creat i anem creant, transformant-nos alhora en més pobres, durant el procés d'empobriment general.
En tot cas, potser en els segles més obscurs del passat, aquests súbdits exclosos de la riquesa ho eren, en alguns llocs encara ho són, per aquiescència de tot el cos social. Ho eren degut a quelcom que era acceptat com inevitable: la voluntat d'éssers superiors als homes, que existien més enllà del temps i la Humanitat.

Però ara, en aquests anys en què tots o quasi tots els ciutadans malvivim, em penso que no cal pas ser un geni per adonar-se que els no-rics ho són perquè la societat tal com l'acceptem no acaba de funcionar del tot tan bé com ens volen fer creure. Que qualsevol maquillatge social provinent dels que procuren pel nostre benestar en nom de qualsevol excusa de caire superior, no és més que un miratge, per no dir una mentida grollera de reparació maldestre, un pal·liatiu fraudulent.

Si és veritat el que he dit a dalt, el sistema en què hem tingut la pega de viure no acaba de procurar de forma adequada pel bé general. Atès que si fos el contrari, sense excepcions, tothom seria tractat de la millor ma?nera possible. Llavors l'espai monetari dels no-rics no tindria sentit social, hauria de desaparèixer. Com que no hi hauria possibilitat de que desaprensius de tota me?na es quedessin, en nom de no sabrem mai què, amb la riquesa que pertocaria dedicar als altres en la seva totalitat, sense exclusions.

És obvi que la societat o certes institucions s'organitzen moltes vegades de forma admirable, per aconseguir apaivagar els problemes més obvis de la pobresa. Prenem el banc dels aliments i Càritas, com a elements als quals se'ls pot atribuir aquest tarannà. Però si s'analitza la funció d'aquest tipus d'ajuts, i d'altres que no cal mencionar per no embolicar més la troca, deixant ben clara la seva vàlua, s'ha de convenir també que tot analitzant el paper d'ambdós elements de compensació de la pobresa rampant, es pot veure sense cap necessitat de profunda meditació que el seu paper és el d'aportar per altres camins quelcom que li pertocaria construir a la interacció òptima del sistema governament-societat.
Doncs, no paguem impostos a fi que es dediquin a tasques socials? Tasques que impedeixin o haurien d'impedir als ciutadans, que també han pagat i paguen impostos, el davallar cap a la no-riquesa. Paguem menys impostos dels que foren necessaris per dedicar-los a aquestes feines, que desenvolupen entitats privades? Per què no se'n recapten més d'impostos, doncs? Tot fa pensar que el sistema és d'una ineficiència i incompetència, per no dir coses pitjors, monumental. El mateix hi ha a dir sobre la proliferació d'entitats o accions puntuals privades, encarregades dels compromisos més variats d'ajut al proïsme. Són grups ben coneguts dedicats a problemes socials locals, nacionals o transnacionals, que capten diners dels ciutadans per emprar-los en comeses que els governs locals, nacionals i transnacionals haurien de portar a terme ells mateixos, emprant els impostos recaptats pels mitjans oficials dels quals formen part. Hi ha exemples d'això ben quotidians pels nostres carrers.

Posem per cas l'Acnur, que és una organització de l'ONU per ajudar els refugiats. Sovint pel centre de la ciutat hi trobem uns joves que pretenen captar donatius que suposadament serviran per a l'ajut financer d'aquesta organització. És que l'ONU no rep diners a cabassades pel seu funcionament i el dels seus organismes? Per què la UE, per exemple, no fa un gest i dóna alguns dels milers de milions d'euros que dedica (per no dir dilapida) a altres assumptes innombrables i innumerables, per ajudar l'Acnur?

Més li val que la UE ho faci així i aviat i d'una manera tan extraordinària com es vulgui. Després de tot el que ens han servit els mitjans de comunicació aquests últims mesos sobre el pelegrinatge dels refugiats. En el fons, els diners que pot emprar la UE per aquest fi, no són altra cosa que els impostos de tothom de la zona, que els paga en els seus llocs d'origen i van a parar cap al que sembla un forat negre. Localitzat en una galàxia llunyana, administrada per semidéus d'origen desconegut.

Tanta obvietat fa que la neu dels dies caigui més ràpida sobre la meva ràbia i impotència. A més: ara ve l'hivern.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema