Jo sóc dels que, com molts, creiem que la gent és bona; i així ens va. Algú podria pensar que les actrius i els actors, mestres de la manipulació i la mentida assajada, estem avesats a detectar aquells que traeixen, menteixen o manipulen sense que aquestes arts formin part de la seva professió vocacional. Doncs no, els que vivim de la ficció domesticada som a vegades les persones més ingènues del món. I per què dic tot això? Doncs perquè sense que ens n'adonéssim, als proletaris de la cultura ja fa temps que ens han robat la cartera, han entrat a casa nostra a desballestar-nos el pis i encara hem quedat amb deutes i mals de cap.

Hi va haver un temps on els assalariats de la cultura semblava que érem necessaris, importants, que vestíem en qualsevol acte social i tothom en volia algun a prop. Estic parlant d'aquella classe mitja que hi havia dins el nostre sector laboral, aquells que es movien entre la cultura popular i la cultura d'elit: entre el casino de poble i el Teatre Nacional. Érem tota una colla de proletaris feliços, ingenus, que treballàvem totes les hores del món a canvi de poc, però que ens sentíem valorats i sol·licitats perquè els contractes que ens oferien així ens ho demostraven. De sobte tot es va ensorrar, i com el mirall de la mateixa societat en generals, la crisi es va emportar tota aquella classe mitjana de treballadors i treballadores de les arts, que vivien feliços amb una subsistència raonable.

Sempre he desconfiat del maridatge: diners i cultura. Aquest binomi és malèvol, pantanós i ens va arrossegar al fons del pou més obscur. Fent autocrítica val a dir que alguns es varen vendre l'ànima al Sr. Capital i aquest, un dia, va ser assassinat per la Sra. Crisi. Orfes de pa ens hem arrossegat per les més tristes i denigrants tavernes i tuguris, hem ballat i cantat per aquells que gaudien amb el nostre estat d'inanició. Alguns encara davant nostre s'omplien la boca parlant de la cultura com el pal de paller que ens mantenia plegats i ens feia forts mentre ens abandonaven als lleons del dia a dia; d'altres ens escanyaven a 21% d'impostos i ens enviaven a galeres per una bona temporada.

Però els que mai van creure amb nosaltres, proletaris de la cultura, no saben que tenim una formula secreta per als moments més crítics de la vida: "el nostre dolor és la nostra força i el nostre patiment el convertim amb l'aliment que ens fa caminar". I encara estem vius! I és per això que jo no entenc aquella minoria que semblava amiga dels que patien, perquè ells també han patit, podent canviar-ho tot, podem posar-nos a tots a la casella de sortida, només es preocupen per una part de la carrera quan podríem decidir nosaltres mateixos tot el recorregut de la cursa.

Als egoistes del seu trosset de terra ideològica els diria que pensin en el tot de tots i no en la part pròpia. Que som molts col·lectius, entre ells els de la cultura, que volem tornar-ho a intentar, amb tota la força renovada i l'experiència d'uns temps foscos que potser per culpa d'uns pocs, no podrem mai tornar a veure il·luminats amb una llum nova creada per nosaltres mateixos.