Adéu a un any difícil. Molt difícil per motius diferents que han confluït en un mateix paisatge, el de la crisi econòmica i social que ha seguit fracturant moltes economies familiars i el de la crisi de moralitat que ha agreujat l'anterior. Perquè al costat de situacions dramàtiques per falta de feina, que vol dir falta d'ingressos per fer front a les despeses quotidianes que tots coneixem, hem hagut d'assistir, dia rere dia, amb estupefacció, a l'evidència dels nombrosos casos de corrupció que han dilapidat quantitats esgarrifoses de diners. Uns tant i tant, i uns altres tan poc. Tan poc. I aquestes diferències, cada cop més accentuades, són les que han provocat els resultats electorals de diumenge passat. Davant la perplexitat d'Europa.
Mentre escrivia aquest article anava escoltant les valoracions dels uns i dels altres, i pensava que eren les eleccions més interessants des de feia molts anys. «Un crit d'alarma social», com va dir un dels analistes. Certament. A quarts d'onze del vespre, amb una participació del 67,45% i amb un escrutini del 89,76%, assistíem a uns resultats que ens estaven avisant que els temps estan canviant, com deia una de les cançons de la meva joventut. A Girona, DL 2 escons, ERC 2, ECP 1 i PSC 1.
Assistíem a uns resultats que poden donar lloc a possibles coalicions. A un escenari que crec que serà difícil de gestionar. D'entrada, amb una modificació estructural del Congrés de Diputats, amb l'entrada de dues forces polítiques: Podem, que passa de 0 a 69 diputats, i Ciutadans, amb 40. I no podem oblidar la situació que estem vivim en clau catalana. La política de pactes, les promeses electorals, el possible acord, o no, pel dret a decidir. Un moment històric apassionant però ple d'incerteses. És evident que, en poc temps, hem perdut una llarga llista de drets socials que ens havíem guanyat a pols. Tampoc ens vam rendir. Tot porta a entendre la deriva a l'esquerra. Però, una esquerra chavista a aquestes alçades? Demano seny i sentit comú i, sobretot, més enllà dels manuals, tenir present el país en què vivim. I tocar de peus a terra. També podria tenir lloc un pacte entre els dos grans partits. Està per veure com anirà aquesta nova etapa que s'ha obert quan estem a punt de menjar els galets i la carn d'olla. I el cava i els torrons.
Adéu a un any difícil, ple d'imatges colpidores d'una Europa filferrada que no sap o no pot enfrontar les pròpies misèries. Quin any més sagnant tenyit de pors i d'exilis. Un any al llarg del qual hem resistit. Al llarg del qual hem après a prioritzar, a distingir el que és important del que és urgent. Ja fa un cert temps que, després de tot, ho hem après. Els anys posen tot i tothom en el seu lloc. En el lloc just i precís. Per molt que ens interessi la política -som animals polítics-, també hem après a relativitzar-la. A analitzar-la des de la prudència que comporta la pròpia experiència, tot i que els canvis ens facin una certa il·lusió i ens retornin un bri d'esperança.
Però aquests dies, el que més ens satisfà és seguir fent camí al costat dels nostres, al voltant de la taula, amb un record punyent per als qui ja no hi són. Amb serenitat i fortalesa. Amb el desig de pau i amor per als homes i dones de bona voluntat. Amb els millors desitjos per al 2016.
