Imaginem un dia en silenci. Costa de fer, perquè vivim en una permanent alerta electrònica. El 2015, com tots els anys del nou mil·lenni associats a distòpies escrites o filmades dècades enrere, ha estat una crònica de l'acceleració del pas del temps. Vivim en una escaleta de guió que intenta inhibir els girs narratius, i que agenda els moviments col·lectius amb una insistència inquietant. I ha estat, per damunt d'això, un any de soroll, molt soroll. Si t'hi pares a pensar, no hi ha hagut dies tranquils des del punt de vista informatiu. Cada dia hi ha hagut una decisió política, una incidència global o un succés inexplicable que ens ha mantingut connectats a la realitat que irradien els mitjans de comunicació. En el cas de la política, la cosa ha assolit quotes de deliri impensable, perquè no s'han respectat ni tan sols les necessàries pauses estiuenques.

Per tant, el 20 de desembre no era només la data d'unes eleccions, sinó també la fi d'un cicle informatiu que tenia alguna cosa de catàrtic. Amb una conseqüència desconcertant: mai a la vida alguns havíem tingut tantes ganes que arribes el Nadal. Malgrat les nostres tradicionals diatribes contra aquestes festes, malgrat considerar-les més un ressò d'amargant nostàlgia que no una festa despreocupada, aquest 2015 ens l'hem passat apel·lant a la velocitat del temps per superar el dia 20 i instal·lar-nos definitivament en la gandula lleugeresa del punyeter Nadal. Aquest any, després de tres eleccions, ensurts periodístics a cabassos i multiplicació d'invasions virtuals, muntar l'arbre i el pessebre aconsegueix ser fins i tot balsàmic.

Per tant, alguns frisem perquè arribi el 24 a la nit, treure de l'armari qualsevol licor amb graduació i lliurar-nos sense condicionants als especials de merda de la tele. Perquè sabem que si els mirem sense so ens adonarem, davant aquelles imatges encartonades, que finalment hi ha silenci. El preuat, merescut i desconnectat silenci.