Amb permís dels que voldrien introduir el nom de Solstici d'Hivern, jo sóc dels que volem continuar dient-ne, càlidament, Nadal.

Nadal és actualment una eclosió social de manifestacions i activitats, un repertori de gran diversitat a l'entorn del sentit d'una festa que serà social o no serà. Les cròniques del temps antic parlen d'unes celebracions espectaculars que tenien lloc a les catedrals i esglésies importants. La presència i el paper de l'Església a la societat medieval eren molt forts i ara ens cal fer un esforç d'imaginació per situar bé aquelles notícies. Una catedral o temple notable -llavors en estat de construcció, tal vegada- era evidentment el lloc de culte per execel·lència, però a la vegada podia ser utilitzat com a casa de cultura i auditori, per dir dos termes actuals vertebradors de la vida participativa d'una ciutadania. I en aquell marc (ja espectacular, per comparació amb la petitesa d'una ciutat i dels seus habitatges) s'hi podien anar celebrant els «drames sagrats»: amb motiu dels dos cicles litúrgics de l'any, Nadal i Passió, hi havia unes representacions teatrals molt completes amb text corresponent, música, cors, dansaires i altres presències no tan artístiques com ara un bou i una mula i un ramat de xais, quan la representació escènica es referia al Naixement de Jesús; podia afegir-s'hi un vol de coloms i altres elements ben pintorescos.

L'antiguitat d'aquell fil de la història queda clara quan el cronista diu que en una mateixa representació del drama sagrat es podia alternar el llatí amb la llengua ja popular, el català en el nostre cas. La llibertat d'acció i de tramoia, amb intervenció inclosa d'animals reals, va fer que amb el temps les autoritats eclesiàstiques anessin cridant l'atenció als organitzadors, donat el mal estat en què quedava el temple afectat; i aquest podria ser el moment original en què es varen substituir un bou i una mula per unes estàtues o figures representatives.

Amb l'avenç de costums i evolució dels gustos artístics i escènics, el drama sagrat es va acomiadar del recinte de catedrals i demés temples que l'havien acollit. Els espais exteriors oferien tota la llibertat que requeria la gran creativitat popular, un dels patrimonis catalans de més solera.

El nom de Girona va sonar esplèndidament en aquella època del drama sagrat perquè consta que l'any 1380 es va celebrar a la nostra catedral El martiri de Sant Esteve, una obra de gran realisme amb una especial participació de tots els assistents els quals venien a la representació amb uns dolços elaborats a casa que simbolitzaven pedres i s'havien de tirar a Sant Esteve fins a la seva mort; al final de la representació la catedral devia presentar un aspecte difícil d'imaginar. Aquesta obra, El martiri de Sant Esteve, va resultar ben apreciada a la seva època perquè va ser exportada a les catedrals de València i d'Elna (antic bisbat sufragani de Narbona).

Posats a la moviola del temps, fent voleiar anys i segles, podem apreciar que quan el drama sagrat va sortir als exteriors dels temples es va produir una vertadera sembra d'idees, projectes i realitzacions en àmbits i escenaris adequats. Havien nascut allà, a l'acolliment de les esglésies, i anant derivant cap a l'actualitat, tenim la riquesa dels pastorets, l'art peculiar dels pessebres, les antològiques representacions de la Passió, les entranyables cançons de Nadal, les visions ecològiques dels pessebres vivents, tot ben repartit pel mapa de Catalunya. L'Església és Mare: heus aquí un testimoni reconegut de la seva joiosa maternitat.