Silenci

25.12.2015 | 00:00

«Sense un espai suficient de silenci, es fa difícil valorar la paraula, les paraules, els textos, les imatges i, fins i tot, els gestos. Vivim una època d'inflació de la paraula»

Deu ser només per pures ganes de portar la contrària, però quan arriba aquest temps, que és un temps de llum, de música, de cops de bastó, de trobades familiars i de xerinoles vàries, no puc evitar buscar, més que en gairebé cap altra època de l'any, alguna cosa que s'hauria d'assemblar (i ja em dispensaran la manera de dir-ho) a un gran silenci còsmic. La vigília de Nadal, aquest dia llarg que és tot ell espera del que ha d'arribar, m'ha semblat sempre un dia prenyat de silenci. Un silenci, segurament, només comparable a aquell altre gran silenci litúrgic que s'imposa el dissabte previ a la Resurrecció, quan tot sembla haver-se acabat i està tot just a punt de recomençar de nou.
Sense un espai suficient de silenci, es fa difícil valorar la paraula, les paraules, els textos, les imatges i, fins i tot, els gestos. Vivim una època d'inflació de la paraula. Parlem, parlem i parlem. Parlem massa. I també escrivim massa (i ja té nassos que escrigui que escrivim massa, però ja comprendran que si deixo l'article en blanc, el director d'aquest diari m'engegarà, amablement i comprensiblement, a fer punyetes). No som conscients de fins a quin punt el nostre és un món superpoblat de paraules fins que no arriba aquell moment de silenci atent que, per contrast, ens en fa prendre consciència. Ens passa com amb els sons que acompanyen inadvertidament la nostra vida: el ventilador de l'ordinador, el bordó imperceptible que emet aquell fluorescent de la cuina, els cotxes que passen constantment per sota casa. La nostra oïda els incorpora amb tanta naturalitat que no els sentim fins que deixem de sentir-los. Apaguem el motor de la campana extractora i respirem alleujats, perquè tot d'una retrobem un silenci que ni tan sols recordàvem que existís. No és ben bé que ens molestin els sorolls. És més aviat que ni tan sols els sentim fins que no deixem de sentir-los.
El filòsof grec Pitàgoras estava convençut de ser l'única persona que podia percebre el fregadís que produïen els astres en el seu desplaçament còsmic. En deia la música de les esferes, una música que cap de nosaltres no pot sentir perquè la sentim des del mateix moment del nostre naixement. I de tant sentir-la, ja no la sentim. 2500 anys més tard, el músic nord-americà John Cage, va voler comprovar si això del silenci, del silenci total i absolut, era alguna cosa real o una mera quimera. L'any 1951, Cage es va tancar durant hores en una cambra anecoica de la Universitat de Harvard. Una cambra anecoica és un espai perfectament insonoritzat. L'interior de la cambra absorbeix qualsevol so que s'hi produeixi, de tal manera que qui hi està a dins, no hauria de sentir res de res. Quan en va sortir, però, Cage va afirmar que no havia deixat de sentir en cap moment dos sons, un d'agut i un de greu. Va arribar a la conclusió que el so agut corresponia al seu sistema nerviós, i el greu al seu sistema circulatori. Pitàgoras i Cage ens mostren com l'experiència del so zero no és la mena de cosa que, en circumstàncies normals, l'ésser humà pugui esperar de trobar. Però entre el silenci absolut i el soroll estrepitós del món contemporani, hi ha sens dubte un terme mig.
Aquests dies, que ens aboquen a viure permanentment instal·lats en la fressa, fóra bo que féssim un esforç per conquerir espais de silenci. Un silenci prou gran per fer lloc a tantes realitats diferents de la nostra, i que aquests dies és fàcil que ens passin desapercebudes. No vull pas acabar aquest text amb una impossible llista exhaustiva de les calamitats del nostre temps. Voldria només convidar a fer espai, dins d'aquest silenci realista, als més de seixanta milions (seixanta milions!) de persones que aquest any que acabem s'han vist obligades a abandonar casa seva, la seva ciutat i el seu país per emprendre un viatge dolorós i interminable cap a vés a saber on. I a les desenes de milers que no l'arribaran a completar mai, vençuts per la fatiga, per la malaltia o pel glop mortal de l'aigua mediterrània. La icona tràgica d'aquesta realitat és la fotografia macabra d'Aylan Kurdi, el nen de tres anys que va arribar ofegat a la costa de Turquia el dia 2 de setembre. Però n'és només la icona, la punta de l'iceberg. Sense fotos colpidores que ens ho expliquin, també el seu germà, de cinc anys, i la seva mare van fer la mateixa fi que ell. I milers de persones de totes les edats, cada mes, cada dia de l'any.
L'Europa del segle XX és una Europa de desplaçaments forçats pels conflictes bèl·lics. La realitat viscuda, principalment, pels centenars de milers de desplaçats siris hauria de despertar en nosaltres un sentit de solidaritat elemental i espontània. En lloc d'això, Europa es replega sobre si mateixa, sorda, cega i espantada (perquè Europa és, fonamentalment, un continent espantat i espantadís), i agita els espantalls sorollosos de la por per evitar respondre amb eficàcia i celeritat a una crisi humanitària que exigeix una resposta immediata. Celebrem el Nadal, i fem-ho amb el goig de saber-nos els éssers més afortunats del planeta. Però fem silenci i parem l'orella, també, de tant en tant, per escoltar els gemecs que ens arriben de prop i de lluny. Hi són, però només els sentirem si els volem sentir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema