o sé si és un atreviment preguntar-se la causa per la qual el color vermell defineix els dies que giren entorn de Nadal, la gran festa del solstici d'hivern. Vermelles són les ponsèties que decoren milers de cases, vermelles són les bolles de vidre que pengen dels arbres de Nadal, vermelles, les llums minúscules que parpellegen a les finestres, vermelles són les candeles que decoren les taules durant el dinar. I, si és cert que, -ho deia el meu pare-, asseguts entorn de la taula no hi tornen vells, és probable que l'àpat de la festa rejoveneixi aquells que s'hi delecten.
M'atreviria a dir que aquests dies en què comença l'hivern i les hores de llum ja no poden ser més curtes, el color vermell pren una estranya vida. "D'un roig encès / voldria la vida", cantava Raimon l'any 1968 davant els sols explosius i brillants de Joan Miró. No vull oblidar que també és el color de la sang i, en arribar al final de l'any, de qualsevol any, em fa mal el recompte de la sang vessada en les guerres que mai no s'acaben, en actes terroristes, en accions violentes. El color de la sang. També, el color del foc. I potser per això és considerat un color vinculat al solstici. Les nits són llargues i fredes. Durant milers d'anys l'home que anhelava que arribàs el bon temps i desitjava que la llum del sol tornàs a créixer a fi que cresquessin les blateres, reverdissin les vinyes i s'omplissin els arbres de flors, s'afiguraven l'escalf del sol en una bolla vermella, en una flama o en una taronja. Antigament, la nostra gent penjava mandarines al cel constel·lat dels pessebres, perquè les taronges eren com a petits sols que acompanyaven aquell altre sol que, en una cova on hi guardaven una mula i un bou, acabava de néixer.
Els primers pintors de la humanitat, els que pintaren els bisons de les parets de la cova d'Altamira i els cavalls i els bous de Lascaux, feren servir el vermell per fer la seva obra, un vermell que obtenien de la tintura que extreien de les arrels de certes plantes. El color de la sang i el foc simbolitza la vida, el poder, la passió amorosa, però també la violència, i s'associa a l'infern. Com és l'infern?, li preguntaren a sor Francinaina de Sencelles, després que Déu li havia fet la gràcia de veure'l per una finestra. I ella va respondre: "Un mar vermell de foc". El dimoni va vestit de vermell. També, el cavaller malvat que arriba disposat a desafiar els herois de les novel·les cavalleresques.
El color del mal. Durant la guerra civil i la llarga postguerra els rojos foren considerats l'escuma del diable. I a un capellà del meu poble, perquè s'atreví a dir dalt la trona que els rojos també eren fills de Déu i germans nostres, els falangistes el feren baixar entre crits i se l'emportaren detingut al quarter. Li vingué just que no hi deixàs la pell. He sentit contar que a Porreres, que és un poble on abunda el cognom Roig, també durant la guerra, les monges barataven el llinatge de les nines que eren Roig, perquè no volien dir la paraula en un lloc, l'escola, quasi sagrat. Així, les nines de sobte varen dir-se Maria de l'Esperit Sant, Joana del Jesuset de Praga, Miquela de la Verge de Lourdes, Catalina de la Santíssima Trinitat... D'aquesta manera estigmatitzaven els rojos i els condemnaven. I roig passava a esser una paraula proscrita.
També ha estat el color de la passió. Hauria de dir: de les passions. Potser, perquè cap altre color produeix un impacte tan fort a la mirada. El Greco va vestir el Crist despullat d'una roba vermella. És un vermell inoblidable. I Caravaggio va pintar el vestit de la Verge morta -li havia servit de model el cos d'una prostituta que s'havia ofegat en el Tíber, també de color vermell. Hi conjuga totes les possibilitats del vermell per subratllar el dramatisme de l'escena, alhora que intensifica la pal·lidesa cadavèrica de la Verge.
