El canvi sense recanvi

"En comú, d'Ada Colau, pot ser per a Podem el que el PSC al PSOE i el mateix la seva aliança valenciana amb Compromís i a Galícia amb les Marees"

28.12.2015 | 08:45
El canvi sense recanvi

és difícil dir alguna cosa nova quan tants analistes han comentat els resultats del 20-D, però tampoc és tasca impossible vist el prejudici polític i el desconeixement jurídic de molts convidats a les tertúlies de la nit electoral.

Interpretar resultats sempre és complex, tot i que ja hem vist la simplicitat amb què s'expressen els portaveus dels partits. És descoratjador que els del primer i segon partit s'acontentin amb el "i tu has perdut més", mentre altres parlen com si constatar que el bipartidisme ha mort signifiqués que el tercer partit formarà govern.

La desfeta del PP amb prou feines es maquilla amb l'èxit de ser el partit més votat. Es converteix en força irrellevant al País Basc i Catalunya i és incapaç de l'autocrítica. La baixada es deu, segons sembla, a la política d'obligades retallades; la corrupció i l'autisme amb la resta de forces polítiques no compten.

El PSOE segueix en caiguda lliure, sense un líder amb carisma capaç d'atraure un electorat que ha buscat la il·lusió del canvi en Podem i amb un projecte territorial que ni ells mateixos saben explicar. Però el principal problema el té Pedro Sánchez a casa seva, on no convenç i amb una Susana Díaz disposada a treure-li la cadira.

L'èxit de Podem és gran en termes absoluts, igual que el de Ciutadans. Podem té el plus d'haver unit esforços al voltant de candidatures invertebrades, però no se sap quant aguantaran en un projecte únic. El primer desafiament el tindran en la formació de grups parlamentaris. Segurament batallaran per crear-ne tres. En comú, d'Ada Colau, pot ser per a Podem el que el PSC al PSOE i el mateix la seva aliança valenciana amb Compromís i a Galícia amb les Marees. A Podem no li ha sonat la flauta per casualitat, però Pablo Iglesias l'ha tocat arrossegant rere seu moltes sigles i grupuscles que està per veure que ballin tots seguint el compàs. L'experiència en governs municipals avala el dubte, tot i que les possibles desavinences quedaran en un segon pla si, com és previsible, governa el PP. Fer un front opositor és més fàcil que governar en una mateixa direcció. Potser el més valuós de Podem és que té implantació a tot el territori nacional i substancialment al País Basc i Catalunya.

Ciutadans té el mèrit d'haver concorregut en solitari i competint en una franja electoral més reduïda que Podem. El seu resultat és molt bo, però les expectatives eren tan altes, ovacionades pels mitjans de comunicació, que el seu parcial incompliment, els mateixos mitjans el presenten gairebé com un fracàs.

Cal tenir en compte, a més, que Ciutadans, i sobretot IU, són els grans perjudicats per un sistema electoral injust. Valgui com a exemple que Podem allà on es va presentar en solitari va obtenir 42 diputats, mentre que Ciutadans només 40, però havent rebut 320.000 vots més. És a dir el tercer partit en nombre de vots és el quart en nombre d'escons. El cas d'IU és més sagnant encara. Va rebre pràcticament el mateix nombre de vots que la candidatura d'En comú-Podem, però aquesta va aconseguir 12 diputats i IU només 2! La circumscripció provincial tritura la proporcionalitat i distorsiona, en alguns casos de manera molt greu, la voluntat popular.

Existeix també una altra dada electoral molt important. El Senat el domina el PP i amb majoria absoluta! Això comporta tres claus significatives. El Senat actuarà de fre i retard a les iniciatives legislatives procedents d'un Congrés dels Diputats hostil al Govern (si governa el PP). La majoria absoluta del PP serà determinant per a l'aplicació, si escau, de l'art. 155 de la Constitució en relació amb Catalunya i, finalment, reforça la clau de bloqueig del PP a qualsevol reforma constitucional. També indica l'anacronisme d'un Senat, teòrica cambra de representació territorial, dominat per un partit que només governa en cinc comunitats autònomes, dues d'elles d'escassa entitat (la Rioja i Múrcia).

A primers de gener es constituiran les Corts i el Rei iniciarà contactes amb els grups amb representació parlamentària per proposar un candidat a la Presidència del Govern. El més lògic és que nomini a Rajoy, a l'haver guanyat el PP les eleccions. No obstant això, la seva ínfima majoria només li pot donar la Presidència si s'absté el PSOE i això, en principi, no passarà. El Rei pot explorar altres alternatives. La més còmoda i estable seria la gran coalició PP i PSOE, però seria el final per als socialistes. D'altra banda, l'opció de Pedro Sánchez amb una macro coalició de partits als quals només els uneix la seva antipatia a les polítiques del PP tampoc té gran recorregut. El PSOE podria pactar amb Podem en algunes qüestions importants, però seria insuficient i és impensable que sumés al pacte a partits independentistes com Esquerra Republicana.

Així les coses, només queden aquestes opcions. Una és la més dramàtica; que cap candidat proposat obtingui les majories requerides (majoria absoluta en primera votació i simple en segona) i, davant la reiterada negativa del Congrés, passats dos mesos des de la primera votació, a mitjans de març, es dissolguessin les Corts. En total i com a mínim, mig any perdut. Una altra solució és que abans que es compleixi aquest termini, el PSOE faci un exercici de respon?sabilitat, pensant en l'interès general, i decideixi abstenir-se en la votació, com va fer a Andalusia Ciutadans amb Susana Díaz. Com a contrapartida, podria aconseguir del PP mesures que li permetessin justificar el seu canvi de criteri i després tenir al Govern contra les cordes durant tota la legislatura, recolzant-se en Podem per aprovar lleis de contingut laboral, social i de regeneració democràtica. Una tercera solució podria ser que, després de successives derrotes de Rajoy, el PSOE condicionés la seva abstenció al fet que el Rei proposés una persona del PP que no fos Rajoy, venent-ho Sánchez com una victòria socialista. En aquest cas, podria ser Soraya Sáenz de Santamaría la presidenta. Finalment, també podria passar que el Rei, davant el persistent fracàs de Rajoy i la negativa de Sánchez a liderar un collage electoral, proposés un can??didat independent i de prestigi, que no fos diputat, i que pogués convèncer els dos grans partits per una coalició encoberta i amb picades d'ullet en el social a l'esquerra.

Sigui com sigui, el que ho té pitjor és el PSOE, ja que d'ell depèn el que hi hagi o no noves eleccions generals. D'haver-n'hi, a ell se li presentarà com el culpable i, de no haver-n'hi, se li imputarà haver permès amb la seva abstenció que el PP governi. Davant unes noves eleccions, al PP no li aniria tan malament. Podria treure rèdit de la seva imatge de guanyador del 20-D al que no li van deixar governar, mentre que Podem argumentaria que el seu deure és ser fidel "a la gent" i a les seves promeses electorals, no com el PSOE. Ciutadans també perdria força dins d'un electorat que sortiria en auxili del PP.

Gairebé tots diuen que per sobre dels seus interessos partidistes hi ha l'interès general, però tots interpreten que l'interès general és el que va en el seu programa electoral. Hauran entès que cal dialogar, que la democràcia és pacte i que el pacte és cessió mútua per arribar a acords, sense que les concretes renúncies comportin necessàriament abjurar del global compromís electoral? Difícil és per als que han viscut aquests últims quatre anys en la supèrbia del poder i també per als que confonen el mandat representatiu amb un mandat imperatiu immutable, de tipus medieval.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema