El bipartidisme cueja ben viu

30.12.2015 | 09:14
El bipartidisme cueja ben viu

«Ha quedat en evidència que un sector dirigent de la CUP té la vista posada en les noves eleccions catalanes i que pensa concórrer-hi amb Podem»

El diumenge dia 13 d'aquest mes, els dos partits socialistes i republicans francesos van convenir a barrar al pas al partit xenòfob, Front Nacional, de Marine Le Pen. Igual ho farien amb un partit separatista, anticapitalista, antisistema, encoratjador de referèndums d'autodeterminació, nazi o anarquista. Cert que el FN queda ben situat, ajaçat en un matalàs de quasi 7 milions de vots, per encarar les noves eleccions presidencials, tanmateix d'aquí a llavors l'aigua que pot caure.

Anem ara a Portugal, fins l'11 de novem?bre d'enguany manava Pedro Passos Coelho, president del partit centrista conservador. A partir d'aquest dia és reemplaçat per Antonio Costa del partit socialista, un partit tradicional. Només a Bèlgica (si no m'erro) el primer ministre pertany al tercer partit, va treure el 9% del vots i governa una coalició formada per quatre partits. Bé. El que destaco és que el bipartidisme a Europa, com a Amèrica del Nord, gaudeix de molt bona salut i no emeto cap judici de valor, simplement exposo el que passa.

Sé prou que hi ha una voluntat social molt sorollosa i mediàtica que vol enterrar viu o mort el bipartidisme. Concretament a l'Estat espanyol, on molts hem vist com es desgranaven corromputs i com els dos van pactant alegres i confiats, i s'amaguen les vergonyes perquè tenen tants dossiers compro?me?tedors a punt d'enviar a les redaccions dels diaris que podrien fins alterar el canvi climàtic.

En les últimes eleccions generals celebrades el 20-D la suma del PP, 123, i la del PSOE, 90, dóna la xifra de 213, i la de Podem, 69, més 40 de C's, 109. Si anem al Senat, PP, 124, majoria absoluta, PSOE, 47, sumats, 171, mentre que Podem, 16, i C's, cap. Vist així hem de concloure que PP i PSOE pràcticament doblen el nombre de diputats i l'oposició en el senat de Podem és insignificant davant del PP i el PSOE.

La nova política antibipartidisme no aconsegueix escombrar la vella, de moment, i el que pot passar no ho sap ningú. El pacte entre PSOE i PP, tan volgut pels poders fàctics nacionals i internacionals (relleus a la presidència del Govern, dos anys Rajoy i dos anys Pedro Sánchez?) només el poden practicar si tenen la seguretat que podran suportar la crítica permanent i contumaç de Podem i si el PSOE de Pedro Sánchez aconsegueix convèncer i silenciar les bases del partit. Per C's no cal ni patir, C's és un bluf, un gegant amb peus joves d'un ambiciós Rivera espanyolista que lídia contra equips espanyolistes; com més alta és l'alçada més dura és la caiguda.

La força de Podem és la televisió que entra en totes les llars, àdhuc la xarxa social en els caps d'un públic mentalment jove i ociós. En aquests espais Podem domina abastament, a gratcient. Tenen mitjans el PSOE i el PP per coartar la «perversa» influèn?cia de Podem sobre la població indig?na?da? Sospito que sí. Reflexionem ara sobre l'auge de Podem. Qui els ha vist i qui els veu! Si quelcom han après és que per guanyar les eleccions la càmera televisiva t'ha d'estimar i cal ser omnipresent en les xarxes socials. La mobilització anticonvencional (internet) amalgamada amb elements tradicionals com els mítings, les tertúlies i debats han potenciat Podem. Es mouen en els platós televisius com si estiguessin a cal sogre. Si hi va haver un moment que en Pablo Iglesias sortia del rentaplats o se'l veia en el televisor encara que estigués apagat, aquests últims mesos s'ha dosificat i qui ha estat pesa?díssim era l'Albert Rivera, que ha esdevin?gut un atleta cansat abans de tocar un pòdium que sols n'admet tres.

Catalunya s'escriu amb C de la CUP. La CUP i les seves assemblees surreals, tema apassionant i lúdic. Proposo que en el pròxim recompte de vots de la CUP intervinguin observadors internacionals perquè aquest empat inversemblant i increïble, que ningú sap com desempatar, figurarà en l'antologia dels disbarats dels escrutinis. Fa pudor de socarrim.

A veure si ens aclarim. El sentit de l'assemblea de Sabadell el diumenge era escatir de forma definitiva sí o no a Artur Mas. També perquè la CUP deixés de fer «pressing» despietadament a JxSí, que perpetren des del dia 27-S. (La CUP sempre ha fanfarronejat que eren immunes a la pressió aliena). La CUP s'ha ingerit en l'organització interna de JxSí triant un candidat per fer de president de la Generalitat -només manca postular Lluís Llach-. Doncs l'assemblea va acabar com el rosari de l'aurora. Altrament la CUP per boca de l'Anna Gabriel, que ha jurat per Déu no tornar mai més a passar fam amb en Mas com president, torna a proposar un nou líder alternatiu. Sembla emperò que el significat de la congregació cupaire figurava ser acabar amb aquesta murga. Ai las! La CUP ens ha ressituat a la nit de les eleccions. Un exercici de relativitat einsteiniana: el temps i l'espai s'estiren i arronsen com un acordió s'acaba de materialitzar en el nostre país. La física no sap de miracles, tanmateix la CUP sí. Som on érem.

Ha quedat en evidència arran de l'assemblea de Sabadell que un sector dirigent de la CUP té la vista posada en les noves eleccions catalanes i que pensa concórrer-hi amb Podem. Ja que han ajornat la revolució, les vel·leïtats anticapitalista i antisistema, la fugida de l'euro, de l'UE, de l'OTAN, la CUP volia presentar-se davant Podem amb el trofeu de caça major, el cap del president Mas. La CUP ha quedat tocada, poden esqueixar-se en bocins, com no. Què comentaran als seus electors? Per què la CUP em resulta un déjà vu que em remet a IC?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema