La meva mare sempre m'advertia que anés amb compte amb el que escrivia al diari. Amb cada columna d'opinió, afegia, se'm tancaven cinquanta o seixanta portes. Ja pot ser que tingués raó, ja... I que les animalades que escric des de fa dècades hagin contribuït, per exemple, al fet que mai m'hagin contractat els equips de comunicació d'una empresa multinacional. Mala llet.

A Sergi Guardiola potser li hauria convingut una mare com la meva. En cas de tenir-la, me li hauria explicat que no es pot piular al Twitter el primer que et passa per la barretina. Uns comentaris promadridistes i anticatalanistes, escampats fa un parell d'anys des del seu compte, li han retornat com un bumerang. I li han provocat la rescissió d'un contracte amb el Barça.

La xarxa, com tantes coses d'aquesta vida, és una arma de doble tall. Pots penjar currículums al Linkedin, per trobar feina; però també la pots perdre si deixes anar uns quants ?exabruptes digitals. És el cas d'aquell policia de Newark, acomiadat per dir que l'alcalde era un goril·la.

Quan només existia el periodisme escrit, el gran barem que mesurava les ficades de pota era el degoteig de cartes que arribaven als directors dels mitjans. D'aquestes queixes, esclar, només se'n publicava una part representativa. Avui, en canvi, també tenim accés immediat a l'allau inacabable de reaccions que pot desencadenar qualsevol ximpleria desafortunada. Unes reaccions que cap mare del segle XX hauria estat capaç de preveure, i que, de rebot, els provocaran uns cobriments de cor d'una magnitud igual d'astronòmica. Pobres dones.