Bergé s'acomiada

José Manuel Rodríguez «Bergé».

Girona.

Benvolguts amics lectors del Diari de Girona: Després de 30 anys i més de 8.500 acudits, la secció «Amb la V de Bergé» arriba a la seva fi. S'ha fet gran i ha arribat el moment de deixar pas a noves generacions, noves idees i estils, desitjant-los la mateixa sort i longevitat que aquesta va tenir.

Durant tot aquest temps Bergé s'ha anat introduint a casa seva, tallers, despatxos, bars i consultoris. Sense demanar permís ha anat expressant la seva particular opinió, absurda i surrealista la majoria de les vegades, dels esdeveniments esdevinguts en la vida social, política i econòmica de les nostres comarques, de Catalunya, d'Espanya i de l'estranger.

Va començar aquesta aventura l'1 gener de 1986, entregant a mà els acudits a la petita recepció que el diari tenia llavors a la carretera de Barcelona amb una caricatura de Felipe González abillat amb la disfressa de Pare Noel felicitant ?l'any i anunciant l'arribada de l'IVA , impost que ha marcat la nostra economia i s'acomiada després d'haver estat part activa dels avatars de les últimes tres dècades de la història del nostre Diari de Girona, mostrant un recull de caricatures d'alguns dels personatges que sent protagonistes dels seus acudits han estat per a bé o per a mal portada de les notícies del nostre país o fora de les nostres fronteres.

Vull agrair a la direcció i respon?sables del diari des de la gestió fins a les telefonistes, passant per tots els professionals que d'alguna manera han cooperat amb «La V de Bergé» haver dipositat la seva confiança.

Així mateix, agrair als lectors assidus o ocasionals del diari la seva fidelitat a alguns i la seva paciència a molts altres, segurament sense ells no hauria estat possible arribar a la data d'avui.

I amb aquestes lletres, amb l'esperança d'haver estat capaç de fer-almenys somriure i amb la convicció de no dir adéu sinó un fins sempre, s'acomiada. Atentament, Bergé.

Homenatge

a Isidre Vicens

Montserrat Lacomba i Cots, Agustí Casanova i Masferrer. Girona.

Benvolgut director: Nosaltres dos també volem, com ha proposat el pintor Lluís Roura en una carta publicada en en el Diari de Girona, un sentit i prompte homenatge a l'home bonhomiós i amable, Isidre Vicens, magnífic artista, mestre de molts pintors, gran conversador i persona estimada per moltes persones.

Escenaris

de finals d'any

Lluís Torner i Callicó. GIRONA.

Aquests darrers dies de l'any, quan ens en manquen ben pocs per a l'arribada del nou, se'ns mostren uns escenaris -i en aquest cas no ens referim als teatrals- que ens fan estar d'allò més expectants, pensant, per un costat, a veure com s'acabarà tot, però per l'altre, delerosos de veure-hi el final, tot esperant que, malgrat de no prometre ser el que molts voldríem, no ens deixi massa decebuts. Aquesta, diguem-ne incertesa, potser no serà la millor manera de començar el nou any, però com que l'esperança és el darrer que s'ha de perdre, intentem que, almenys, per nosaltres, no quedi. Ens referim als escenaris de la política, nom amb el qual es bategen, avui, alguns dels diferents espais de reunions i consegüent propostes i pactes, en els quals intervenen els diferents partits i els seus respectius líders.

A aquells que som un xic profans en aquesta matèria, en sentir el mot «escenari» ens vénen al cap els que ho són per antonomàsia, els teatrals. Llavors en mirar-nos els panorames que se'ns estan oferint, no podem obviar de cercar certes similituds amb l'argument i alguns dels personatges d'una de les obres que s'estan representant aquests dies als escenaris pròpiament dits, dels quals tot i que el fil de la trama ve a ser el mateix, cadascú hi posa la seva visió particular; ens referim als Pastorets.

Clar que també ens fa pensar un xic amb aquell dilema de Hamlet de Shakespeare amb allò de: «Ser o no ser, aquesta és la qüestió». O amb L'Odissea, d'Homer, amb els entrebancs que va tenir Ulisses en el seu viatge de tornada a Ítaca.

Bé! No deixa de ser una manera molt personal i col·loquial de veure aquest tema que, tot i ser molt seriós, ens hem permès de donar-li, aquest to alegre. Amb ell, desitgem una bona entrada d'Any Nou per a tothom, amb el desig que tot s'acabi solucionant de la millor manera possible.

El Nadal

és màgia i màgic

Elysa Berloso Ros. GIRONA.

Dient això sembla que ja està tot dit. Però per màgia hi podem entendre tantes coses com persones hi ha en el món.

Així ens facilita parlar sobre dos grups de persones que entenen la màgia amb un sentit lúdic i d'oci, i un altre grup que entén la màgia com una llumeta especial.

Els primers viuen 20 dies de festa comprant, menjant, veient la família, fent regals, marxant de viatge, descansant, acompanyant els nens a veure joguines, al parc, a la perruqueria... i així van omplint aquests dies de vacances. És habitual i és característic sentir:

- Que bé tants dies de vacances!

- És pesat, però, haver de trobar-se amb tota la família!

- No hi ha qui aguanti tants dies els nens!

- Odio aquestes festes i tantes vacances... quin estrès!

No ho troben incoherent? Les esperen, les odien, hi participen, però molts queden amb una sensació de buit. Acaben les vacances pitjor que no les van pas començar. Cansats, tips, amb regals i el pitjor de tots els vuits: la màgia s'ha esfumat.

D'altres persones no veuen tot això que hem dit. No ho veuen perquè viuen un Nadal diferent. Pot ser perquè som creients? Perquè tenim fe, i aquests dies ens porten esperança. L'espera té una resposta: el Nadal és la Nativitat de Jesús, i és l'inici de la seva vida a la Terra. Aquests sentiments de joia, alegria, celebracions, regals, llums, arbres, cançons... adquireixen un sentit molt profund d'amor. Aquesta és la vertadera màgia del Nadal, i això... el fa màgic. Jo desitjo que aquest sentit del Nadal el celebrem tot l'any i llavors podrem dir veritablement Feliç dia de Nadal!

Detalls de Girona

Joan Pi i Ventós. Girona.

Confesso que camino per Girona quasi sempre pels mateixos llocs. No puc adduir molta informació. No conec moltes altres coses diferents de les que com a «detalls de Girona» comentaré. Són coses, millorables, que mereixen una atenció, la qual es pot considerar «d'obligat compliment». M'explico i detallo:

Al c/ Pierre Vilar, darrere del Dia (fa poc el Lidl) hi ha uns porxos amb unes poques columnes. Un «mini Partenó» gironí. La brutícia que hi ha a terra és d'una alarmant magnitud embrutidora descomunal, que denota una apatia de manteniment inexplicable. Hi ha un carrer de Girona amb una placa nova que transcric la seva lectura: «c/ DE Mestre Francesc Civil»... La incorrecció és manifesta. I parlant de carrers, n'hi ha un de molt original. Aigües avall del ?Güell, en la seva part dreta el carrer se'n diu carrer del riu Güell, però en la seva part esquerra (la placa és al costat del col·legi dit Groc) canvia de nom: es diu «carrer del riu GUELL». Passant per dalt de la muralla la vista que s'ofereix de Girona és d'un «impacte de temps» impressionant. Digne de veure's. Els que recordem que hi havia un cinema que es deia «Modern», podem veure-hi avui, on s'hi trobava, un esquelet de ferros d'un trogloditisme singular. Estarà en obres de llarga durada?

Girona té molts arbres de carrer. En alguns aspectes sembla una ciutat japonesa. A la tardor, els arbres del carrer de la Creu tenen un punt de grogor d'una bellesa meravellosa. Més les fulles cauen en quantitat de «catifa» a les voreres. És una constatació: no s'han tret encara mai. Les glaçades, quan arribin, podran fer que les «catifes de fulles» esdevinguin una pista de glaç. I «qui ho havia de dir» quan passi alguna maltempsada de caiguda.

Però, també, que la «Girocleta» i els seus conductors són motiu de detall molt positiu. Com ho és el llum que porten instal·lat, cosa que obvien, diríem, les «privades».

Són alguns detalls que la ciutadania ha de tenir la confiança en la seva atenció i cura. Girona ha esdevingut una ciutat turística de primer ordre. Els detalls de «discrepància», que no de denúncia, han de ser exposats amb la finalitat de contribuir a la millora desitjable i aconsellable d'una Girona que «ens enamora».

La família

Isabel Álvarez Octavio de Toledo. BANYOLES.

Diumenge passat, l'Església celebrava el dia de la Sagrada Família i crec que és un dia per tenir en compte. En aquests moments que vivim, malgrat les dificultats externes, la pressió negativa, social, cultural i jurídica, la família continua essent el pilar fonamental de la nostra societat. Dins de la família s'acull, s'ajuda, s'estima... incondicionalment, i no pel que tens, pel que ets o pel que pots proporcionar sinó perquè formes part d'ella sense cap condició.