Els claustres de monestirs i catedrals van néixer per comunicar aules, dormitoris, menjadors, biblioteques, sagristies i altres. Venien, doncs, a ser nusos de comunicacions, com les rotondes d'avui en ciutats i carreteres. Aquesta seria la descripció purament material. Però més enllà de l'estructura física de l'espai, un claustre era una creació irrepetible d'un recolliment singular. Tant és així que quan els nous rics del Estats Units varen poder conèixer els claustres d'Europa, quan viatjaven cap aquí, van fer-se passar l'enveja amb un «grapat de dòlars» (per dir-ho en termes del seu cinema) i s'emportaren impúdicament tot el que volgueren, per exemple, la meitat del claustre de Sant Miquel de Cuixà, entre molts altres de tota la geografia espanyola.

Els gironins podem tenir bon paladar per als claustres. El patrimoni és generós amb nosaltres: el de l'antic monestir de Sant Pere de Galligants, el de la catedral de Girona, el del monestir de Sant Daniel, el del convent de Sant Domènec, avui Universitat de Girona, tots amb respectables edats i històries, als quals es pot afegir els claustres més moderns del Museu d'Història de la Ciutat, el de l'Arxiu Històric, i el de la Mercè.

Hi una vella i bella notícia sobre el claustre de la catedral de Girona. Es tracta d'un es?tudi de gran altura realitzat per Marius Schneider, científic alemany. El llibre és Pedres que saben cantar (editorial Heimeran, Munic, 1978 ). L'estudi presenta la realitat històrica que a l'època de l'inici de la construcció de la nostra catedral ja convivien, en el món conegut llavors, diverses cultures; l'Orient, tant el pròxim com el llunyà, era poderós en aquest sentit i s'expandien arreu les seves influències. Marius Schneider posa al descobert alguns rastres d'aquelles influències que ha trobat a l'obra del claustre, que va ser construït, es considera, al segle XII, per bé que també es parla del segle XI.

Heus aquí una simple observació que permet entreveure un gruix de significats enig?màtics: la planta del claustre de la catedral gironina no és ni quadrada ni rectangular, com acostumen a ser els claustres, sinó que és trapezoidal, absolutament irregular; aquesta forma obeeix al perfil simbòlic d'un bou, animal que en altres cultures era emblema de la pau i de la paciència. I la gran descoberta és en el repertori de figures esculturades que veiem en els capitells del claustre, com són Adam i Eva, Noé, Abraham, Isaac, Jacob, Samsó, Daniel, Habacuc, i d'altres, perquè a cadascuna se li atribueix una nota musical; el conjunt d'aquestes notes forma la partitura d'un himne religiós: i quan els monjos donaven la volta al claustre podien «llegir» els capitells i amb voluntat contemplativa els ajudaven el seu cant interior.

Aquestes ratlles anteriors -ara que me les he rellegit, mig penedit- no són res més que un intent barroer i insensat de voler divulgar la notícia del llibre de Marius Schneider, Pedres que saben cantar. El llibre és difícil i es mereixeria una pedagogia ben afinada amb coneixements de música i d'astrologia que jo no tinc. Espero que quedi apuntat el desig d'un coneixement que algú amb capacitat hauria d'oferir amb voluntat de servei cultural de primer ordre. Des d'aquí cal invocar les reserves inesgotables de les forces culturals del país, que es proposin el repte de posar gran atenció a l'obra de Marius Schneider i sàpiguen fer-nos-en la deguda dosificació al nivell més entenedor. Algú ha de moure fitxa. O bé -simbòlicament- moure capitell.