La silueta dentada de la serra del Cadí és una presència imponent compartida entre la Cerdanya i l'Alt Urgell. Des de les terres de la plana ens hem acostumat a la visió d'aquesta silueta en els embolcalls, de fons groc i lletra blava, de la mantega del Cadí, un producte de consum habitual o esporàdic, segons els costums de les cases i de les famílies. L'encert del disseny acredita la modernitat d'una proposta que ha tingut una llarga continuïtat i adaptació fins a l'actualitat. Ara escric sobre la trajectòria de «Cadí, societat cooperativa», que es va fundar l'any 1915 i que va adoptar aquest nom emblemàtic a partir de 1935, i el cap se me'n va cap a la imatge de la serra que li dóna nom. Però estic segur que infinitat de vegades hem encetat un paquet de mantega d'aquesta marca i molt poques vegades hem establert la simetria entre el nom del producte i el de la muntanya.
L'any que acabem de deixar enrere ha estat l'any del centenari i amb aquest motiu l'empresa ha editat un llibre de Carles Gascón Chopo: Cadí. 100 anys de cooperativa, (La Seu d'Urgell, Cadí Societat Cooperativa Cat. Ltda., 2015). L'edició és magnífica, els quadres i gràfics són molt il·lustratius, les fotografies són testimonis vius d'una evolució econòmica, de l'empresa i de tot un territori. El text, molt ben documentat i anotat, és un compendi d'història econòmica del Pirineu i, més específicament, de les comarques de l'Alt Urgell i la Cerdanya, i ressegueix la trajectòria de l'empresa Cadí, tot establint com a teló de fons les transformacions de la vida i de l'economia del Pirineu en els darrers cent anys.
El llibre ens recorda els testimonis del segle XIX, que definien la Seu d'Urgell com una ciutat i una societat tancada, clerical, immobilista i tradicionalista, però matisa aquestes impressions dels viatgers a partir dels canvis que van produir, primer l'abolició del règim senyorial i els beneficis eclesiàstics que comportaven, i després, l'impacte de les lleis desamortitzadores que van mobilitzar béns urbans i rurals que havien romàs immobilitzats i poc productius, sovint, en unes mateixes mans. Els primers canvis van actuar sobre una economia agrària basada en els cereals, la ramaderia i els prats, i la vinya, molt estesa a la plana fluvial del Segre, a la comarca de l'Alt Urgell, fins que a partir de 1890 l'impacte de la fil·loxera va liquidar la preponderància vinícola. La construcció de canals per al regadiu va implantar una explotació intensiva dels prats de dall i un creixement de la cabana ramadera, simultània a l'expansió de les fires de bestiar, com les d'Organyà, Salàs de Pallars o la Seu d'Urgell (1893).
És en aquest context que la figura de Josep Zulueta, advocat barceloní, amb lligams a la Cerdanya i amb aspiracions polítiques associades al republicanisme, va començar una campanya d'escrits en què plantejava la necessitat de millorar de la selecció del bestiar boví, alhora que establia una denúncia oberta del dèficit de les infraestructures, com a principal obstacle per a l'obertura dels mercats més enllà de l'àmbit reduït de la plana de l'Alt Urgell. A la finca la Torre del Peu, que havia adquirit a la Seu d'Urgell, començà assajos diversos per a la millora dels sòls, alhora que va impulsar el sentit associatiu dels pagesos i ramaders. Anticipant-se a un canvi de model associat a la progressiva substitució de la producció tradicional de la llet d'ovella, i els seus derivats, per la llet de vaca. El consum de la llet de vaca, d'introducció lenta a finals del segle XIX, va donar lloc al fenomen de les vaqueries a ciutats com Girona (amb diversos establiments al carrer de la Rutlla) i, també, a Barcelona, condicionats pels problemes higiènics i de conservació fins a la introducció de tècniques més modernes com la pasteurització, que van assegurar un consum més continuat i distant.
És en aquest marc que, primer a la Cerdanya (Bartomeu Carbonell, el 1891, a Gorguja, i Ramon Vergés, el 1897, a Puigcerdà) van aparèixer establiments productors lleters com a precedents més immediats de la constitució, el 9 d'octubre de 1915, del Sindicato Agrícola de Seo de Urgel, Sociedad cooperativa de lechería, que molt aviat va ampliar el negoci de recollida, transport, tractament i distribució de la llet amb la producció de formatges i, sobretot, de mantega, en una història de continuïtat fins als nostres dies.
Malgrat la constitució, el 1923, de las Lecherías de Seo de Urgel, empresa competidora allunyada del model cooperatiu i basada amb el model de societat privada de capital, que va ser un impacte perquè va derivar part dels productors de la cooperativa cap a la nova empresa, el 4 de desembre de 1927 la cooperativa va abandonar el seu petit local de lloguer i es va traslladar al nou edifici. Arran d'aquesta escissió, i de l'endeutament derivat del finançament del nou edifici, van fer-se càrrec de la presidència i de la direcció Bonaventura Rebés i Domènec Moliné, respectivament. L'any 1935 es quan s'introduí el nom de «Cadí» i, després del sotrac de la Guerra Civil i de les convulsions que va comportar, fou quan amb la cabana pràcticament liquidada, i estroncada la millora i selecció bovina propiciada amb vaques suïsses, començà la introducció de vaques santanderines, forçats pel model autàrquic implantat pel franquisme. Rebés i Moliné recuperaren les responsabilitats que van assumir, més endavant, els seus fills Bonaventura Rebés i Gomà i Carles Moliné i Coll.
Mentrestant va arribar la mecanització als prats, primer amb les pintes de dall de can Trepat de Tàrrega, encara de tir animal, i més endavant amb els tractors, que van marcar el principi de la fi de les grans fires de bestiar, com ha explicat Josep M. Espinàs per a la Fira de Salàs de Pallars, l'any 1959. El consum de llet de vaca es va disparar, però els canvis en l'estructura de les explotacions també i, així, des dels anys setanta fins a l'actualitat, la gràfica de la producció de llet de la cooperativa ha crescut en una proporció inversa a la disminució del nombre de productors de proveïdors de la Cooperativa.
Passats cent anys, el model perviu i Cadí, societat cooperativa inscriu el seu nom en el passat, el present i el futur de l'economia del Pirineu, com una mostra de la capacitat d'assumir l'especificitat d'aquest territori i aportar-hi l'impacte de la industrialització associada a la producció ramadera i a la transformació i elaboració dels productes derivats en el camí cap a la creació de riquesa i ocupació.
I, ara, en un cicle de constant renovació, l'estabilització de la producció del consum de llet de vaca i dels seus derivats, formatges i mantega, es torna a obrir la possibilitat d'una especialització artesanal en els formatges de cabra i d'ovella, que asseguren, des de petites explotacions, una diversificació indispensable.
