2015 ha estat l'any en què el gihadisme va colpejar dues vegades França i la "guerra santa" va començar a tenir rostre europeu. 2015 ha estat l'any de l'avanç d'ISIS al Pròxim Orient i de l'acord d'Occident amb l'Iran. Ha estat l'any del col·lapse definitiu de les matèries primeres: del petroli barat i de la crisi econòmica dels països emergents que auguren, potser més aviat que tard, alguna nova depressió en els mercats mundials. Ha estat -per què no dir-ho?- l'any en què ha tornat una saga mítica, Star Wars, aquesta vegada amb el regust dolç de Walt Disney. 2015 ha estat l'any estrany que tots esperàvem, encara que amb moltes més sorpreses de les previstes, tràgiques en la seva majoria.
En clau nacional, cal interpretar aquest any que acaba com una perllongada cita electoral en tres moviments. La lectura de tots tres va ser similar i els seus respectius resultats s'interconnecten: Espanya es revela com un país polièdric, arrossegat pels errors del passat i excessivament emocional en les seves reaccions. Com estava previst, les autonòmiques i municipals de maig van destruir la supremacia conservadora, anunciant fractures posteriors. El PP va ser llavors el partit més votat en un context que, tanmateix, semblava exigir a crits el canvi. I, en efecte, el canvi es va materialitzar de forma més significativa en algunes ciutats símbol (Madrid i Barcelona), que van passar a mans dels nous moviments, i en determinades autonomies decisives, com la Comunitat Valenciana i les Illes Balears, en l'arc mediterrani, o la Comunitat Foral de Navarra.
Les eleccions catalanes es van plantejar també com un plebiscit clàssic -tot o res- i van deixar una societat dividida en dues parts gairebé simètriques, en dues meitats que es miren cara a cara. Catalunya va introduir un factor nou en l'equació de 2015, a més dels dos milions de vots per la secessió: la pràctica desaparició de l'espai electoral de centre, un lloc que històricament havien ocupat CiU i el PSC, i que ara s'ha convertit en terra de ningú.
Les generals del 20-D han cristal·litzat la fragmentació parlamentària del país, subratllant dos factors: en primer lloc, que una majoria està pel canvi moderat i tranquil; i, en segon, que la dualitat catalana sembla haver trobat un punt de convergència en el "dret a decidir" que propugna Ada Colau, sens dubte -agradi o no- la figura política més important de Catalunya a dia d'avui. El futur immediat d'Espanya es mourà sobre aquest doble eix: d'una banda, la necessitat d'establir aliances factibles de govern i, de l'altra, la de solucionar el problema català.
Si 2015 va ser l'any de les tres eleccions, 2016 es presenta com el de les grans incògnites, encara que en principi s'imposi una certesa: Europa ha deixat de ser un oasi. Creixen els partits populistes, l'allau migratòria provoca fortes tensions i retornen les reivindicacions nacionalistes. L'austeritat ha fet caure a un bon nombre de governs i el Regne Unit amenaça de trencar la UE. L'economia no acaba d'arrencar i les altes taxes d'atur s'enquisten a la perifèria. Però no és només Europa la que s'esquerda, sinó també el nord de l'Àfrica i el Pròxim Orient, Rússia i Àsia. El terrorisme que avança socialment i territorial als Estats febles, s'uneix a la precarietat econòmica que, per a molts d'aquests països, ha suposat el crac en el preu de les matèries primeres. Rússia es mou inquieta, amb Putin somiant recuperar el protagonisme de la Guerra Freda i amb ampliar el seu cinturó de seguretat. L'alentiment de la Xina convida a pensar en un eventual enduriment polític del règim o en algun tipus d'agressió nacionalista. En general, la progressiva militarització de l'Extrem Orient no és precisament tranquil·litzadora.
Qualsevol pronòstic resulta ridícul. Qui sap si hi haurà o no eleccions aquesta primavera o si l'ISIS serà destruït per una coalició internacional o com evolucionarà el preu del petroli? Es pot pensar, això sí, que els desequilibris mundials s'han incrementat i que ens trobem enmig d'una revolució que dista d'haver acabat. La globalització, l'envelliment demogràfic, les tecnologies de la informació, la robòtica han arribat per quedar-se. I la política en majúscula consistirà a saber gestionar la incertesa provocada per aquests canvis.
