Una bombolla global

03.01.2016 | 08:58
Una bombolla global

el panorama per a l'any 2016 arrenca amb molts núvols, fins i tot amb boira espessa. És difícil veure-hi clar en un món tan convuls, sense una teoria econòmica sòlida que expliqui el que ens passa i sense que cap ideologia pugui donar solucions als problemes de la societat.

He escrit en aquest espai moltes vegades que els problemes de l'economia occidental comencen per una transferència enorme de la riquesa d'occident cap a la Xina, transferència que es va fer en forma de llocs de treball majoritàriament. La pèrdua de feina va comportar una disminució d'ingressos fiscals alhora que més despesa pública derivada de l'atur. El resultat de l'efecte dels vasos comunicants va ser una teòrica anivellació de riquesa entre un bloc i l'altre. Fins aquí la conclusió era clara, i per resoldre el desequilibri calia recuperar la competitivitat perduda per les empreses i crear nous llocs de treball per tornar a la situació anterior, tasca prou difícil perquè s'havia de competir amb salaris molt més baixos que els d'aquí. Una vegada havíem interioritzat això, l'any 2015 ens ha mostrat que, de fet, la Xina és més dèbil del que ens pensàvem i hem començat a descobrir allà bombolles immobiliàries gegantines, que han provocat que l'economia xinesa entri en clar descens, quan no en una recessió encoberta. Aquest aspecte no ens afecta directament, però sí a Alemanya, el major exportador a Xina, i de retruc també a nosaltres. La desacceleració de l'economia mundial està servida.

Aquest moviment agafa Estats Units amb el peu canviat. L'economia americana ha estat dopada pel banc central des de la crisi de Lheman Brothers i ara aquest banc, la FED, creu que ha arribat el moment de normalitzar la situació deixant que l'economia creixi sola, evitant el risc que acabi en una altra bombolla. És a dir, la FED es dedicarà a posar fre a l'economia americana per evitar mals majors. Això té una conseqüència global que és que la pujada d'interessos americans atrauran capital provinent de països emergents i d'arreu. Així ens trobem que la Xina desaccelera i els altres països emergents es veuen arrossegats a recessions, tant per la baixada de les vendes de matèries primeres com per la fugida de capital a recés d'Estats Units.

El que és més greu és descobrir que la raó de tot això ha estat una bogeria global. En efecte, el món s'ha tornat boig en els darrers vint anys i ara en paguem les conseqüències. David Stockman, exdirector de l'oficina de pressupostos del president Reagan, explica al seu bloc que entre els anys 1994 i 2014 el PIB mundial va créixer des de 28 bilions de dòlars fins a 78 bilions, un creixement del 5,3% anual. Paral·lelament el deute mundial va créixer en els mateixos anys des de 40 bilions de dòlars fins a 225 bilions, amb un creixement anual del 9%. I, com a conseqüència dels desequilibris en totes els economies, els balanços dels bancs centrals mundials van passar de 2,1 bilions a l'any 1995 fins a 21 bilions a l'any 2015, és a dir, van augmentar 10 vegades en 20 anys.

El punt principal es troba a la Xina. Si l'any 2000 el deute del país era de 2 bilions de dòlars, avui arriba a 28 bilions, s'ha multiplicat per 14. En el moment de la crisi de l'any 2008 la Xina tenia un PIB de 5 bilions, mentre que ara és de 10 bilions. En el mateix període el deute ha passat de 7 bilions fins a 28 bilions. Mentre el PIB ha augmentat en 5 bilions el deute ho ha fet en 20. Mai un país havia conegut un desequilibri tan descomunal, essent gairebé impossible que hagi pogut gestionar aquest deute tan monstruós sense caure en ineficàcies massives i errors múltiples en el sistema. Moltes empreses xineses tenen problemes per pagar els interessos dels seus crèdits.

Tot això és important conèixer-ho perquè cal saber que el món està a punt de fer un pet, amb una situació d'endeutament insostenible. L'economia mundial s'ha acostumat a créixer només amb deute i això ha arribat a la seva fi. El recurs que l'economia havia fet al segle XX, el Keynesianisme, invertint en obra pública, sembla que ara no es podrà fer amb la insistència que s'hauria de fer. El recurs al conill del barret s'ha acabat i amb ell totes les ideologies que s'hi basaven, tant a la dreta liberal com a l'esquerra socialdemòcrata.

És evident que el concepte de deixar de pagar el deute serà cada vegada més present. De fet una part d'aquest deute, el que té els bancs centrals, és fàcil d'eliminar, car només és un apunt comptable. Si es deixa d'apuntar el deute el territori esdevé immediatament més ric. Però tal mesura serà difícil d'aplicar encara que no sigui per evitar que s'agafi com a recurs permanent i no s'hagi de tornar a fer d'aquí a pocs anys. Si s'hagués de fer caldria posar normes de control polític als pressupostos molt estrictes, evitant que la facilitat dels polítics en ficar la mà dins la caixa comuna no ens porti al mateix lloc que ens trobem ara.

Mentre això no arriba caldrà trampejar amb la pèrdua de riquesa i, per tant, de benestar, que pateixen avui les economies de tot el món, amb les tensions que això comportarà i que aniran en augment. Resoldre aquesta situació ens pot portar finalment a la solució de liquidació parcial del deute públic que pot arribar al final. Un any difícil.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema