El conflicte obert entre Catalunya i Espanya arran de la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia del 2006 s'ha anat enverinant per la incapacitat de resposta constructiva del Govern espanyol davant de l'evidència que la modificació pel Constitucional del text ratificat en referèndum pels ciutadans de Catalunya requeria, des d'un punt de vista polític, refer el pacte que fonamentava l'Estatut i tornar a sotmetre a referèndum el fruit d'un text de nou acordat. L'obstinació del Govern espanyol a cenyir a un territori estrictament jurídic un assumpte d'indubtable naturalesa política ha empès una part significativa de la societat catalana no tan sols a distanciar-se del Partit Popular, com palesen els resultats electorals recents, sinó a manifestar-se, a més, massivament als carrers i a desvincular-se d'una manera sovint força explícita del marc referencial espanyol.
Dels resultats de les eleccions del 27S i del 20D es desprèn que el conflicte ha generat al Parlament de Catalunya una majoria partidària d'avançar en un procés cap a la independència i que a les Corts Generals les forces més disconformes amb l'establiment d'una negociació sobre les reivindicacions catalanes han perdut la posició hegemònica de la legislatura precedent. D'una banda, la rigidesa dels qui s'havien atrinxerat darrere de la Constitució per bloquejar qualsevol diàleg ha estat estèril. De l'altra, l'independentisme ha esdevingut majoritari, però no ha assolit xifres prou contundents per impulsar la comunitat internacional a reaccionar d'una manera que obligués les autoritats espanyoles a rectificar i a acceptar un referèndum o a plantejar una transformació del model de relació entre Catalunya i Espanya.
Les dificultats per a la confluència de les forces independentistes en la investidura del president de la Generalitat i el suport obtingut per la candidatura d'En Comú Podem, primera força política a Catalunya i amb Podem tercera a Espanya, amb un programa que incorporava el compromís de convocar un referèndum en què els catalans poguessin decidir si mantenen o no la seva integració a Espanya, fan que hagin sorgit veus que qüestionen si el procés polític s'ha d'enfortir abans d'entrar en una fase definitiva. Afegim-hi que des del socialisme es propugna un relectura en clau federalista de la Constitució.
A l'entorn del dret a decidir conflueix una majoria molt àmplia de l'electorat català i un referèndum facilitaria el suport internacional. Ara bé, l'obstacle fonamental continuen essent els sectors immobilistes espanyols que aparentment només consideren l'opció poc realista que els catalans es desdiguin de les seves aspiracions. Ens trobem, doncs, enmig d'una complexa partida d'escacs on el coratge i la determinació no poden ser l'únic ni el principal argument. Només un canvi radical d'actitud de les institucions espanyoles, en la línia de la postura propugnada per Pablo Iglesias i Ada Colau, podria reconduir una ruptura que sense diàleg i compromís pot arribar a ser irreversible.
