Les Corts medievals reunien representants de les petites jurisdiccions territorials: feudals amb domini sobre el seu ducat, comptat o baronia; abats de monestirs que senyorejaven camps, masos i viles i tot; i també ciutats que, sota protecció reial, estaven lliures del domini de cap altre senyor. Dir-ne democràcia, d'aquelles Corts, era dir molt. Amb el pas dels segles i les revolucions, la capacitat de designar qui anava a Corts va arribar a les mans del poble, però va persistir el costum que fossin les unitats territorials les que enviessin els representants. La proclamació de tot el poble d'una nació com a propietari indivís de la sobirania no va portar, amb alguna excepció, a la ?circums?cripció nacional. Va persistir la idea que el diputat és algú que va a la Cort a defensar els interessos del comptat, el ducat o la ciutat.

Les lleis electorals han mantingut aquesta concepció, profundament arrelada en la cultura popular, i qualsevol intent de canviar-ho aixeca butllofes. Si es parla de canviar la llei electoral catalana són legió els que demanen que la demarcació sigui la comarca, i la hipòtesi d'una circumscripció única és rebuda com un atac a la supervivència mateixa dels rerepaís. Si és l'espanyola la que es posa en qüestió, les reaccions farien pensar que les províncies són entitats amb mil anys d'història, i no un mapa artificial dibuixat a mitjans del segle XIX a imatge dels departaments francesos. A Gran Bretanya el mapa de circumscripcions es redibuixa periòdicament per adaptar-lo als canvis de població, però es considera un actiu valuós el fet que cada circumscripció elegeixi un sol diputat que, per tant, ha de guanyar-se el sou defensant els interessos ben concrets dels seus electors. Aquesta concepció, que és elogiada a casa nostra cada cop que ens queixem de la desafecció popular per la política, és tanmateix susceptible d'una objecció: els diputats, per molt locals que siguin, decideixen en votació polítiques nacionals, i res no garanteix que el millor representant dels interessos locals sigui també el més fidel representant de les preferències dels seus ciutadans en matèries de política general. Per ser coherents amb el concepte de sobirania popular indivisa, els afers nacionals els hauria de decidir una cambra parlamentària que reflectís sense distorsions el vot dels ciutadans.

La proporcionalitat pura que, a les darreres eleccions, hauria donat 104 escons al PP en lloc de 123 i tretze a Izquierda Unida, en lloc dels dos. I el Partit Antitaurí estaria representat per tres diputats.