Tres mesos ha necessitat la CUP per prendre una decisió definitiva. Que si els territoris, que si les assemblees, que si els consells polítics etc. etc... al final no volien que Artur Mas fos president de la Generalitat i ho han justificat de la millor manera que han pogut. Però allò que sembla clar és que no el volien des del primer moment i tot el que hem viscut al llarg de tres mesos ha estat pur teatre.

Hom té la impressió que la majoria dels cupaires es veuen millor a les files de Podem de la Colau que no pas ja com a partit indepen?dent i autònom. És evident que si el país va a unes noves eleccions la CUP en solitari es quedarà en calço?tets, com vulgarment es diu.

Però el panorama canvia i ja res serà com abans. La coalició de Junts pel Sí serà difícil de reeditar i els de Podem -si repeteixen els resultats del 20D- es convertiran en la primera força política de Catalunya. Això podria fer reflexionar un Junqueras que se les prometia molt felices, però que ara ho té tan complicat com el mateix Artur Mas. I tot aquest nou escenari de ben segur la CUP l'ha tingut molt present en la decisió final.

Ara serà el moment de nous plan?tejaments i veurem com reac?cio?nen CDC i ERC, que són els dos partits que han pilotat el procés. Hi ha un ambient emboirat, perquè difícilment repetiran resul?tats davant el pessimisme que s'ha instal·lat en molts sectors de la socie?tat catalana. És evident que els màxims responsables d'aquestes dues forma?cions polítiques no van saber llegir els resultats de la nit electoral del mes de setembre. L'opció independentista no arribà al 50%, per la qual cosa no hi havia sufi?cient vims com per fer el cistell, malgrat que van voler continuar el ca?mí cap a Ítaca, pensant que els deu diputats de la CUP els farien cos?tat.

Tampoc s'entén que formacions polítiques com Ciutadans, el PSC o el PP aplaudissin la decisió dels cupaires. La seva reacció només es pot explicar des de l'odi que tenen a la figura de Mas. Van pensar que allò que ells han estat incapaços d'acon?se?guir en els darrers vint anys, les assemblees de la CUP a les primeres de canvi els han fet la feina, perquè no cal dir que l'autèntica bèstia ne?gra pels partits estatals és l'actual president de la Generalitat. I compte, perquè segons com vagin les eleccions del març, el Govern espanyol pot haver canviat les brases pel foc. Vénen setmanes difícils i compli?cades. Però ningú té la veritat ni la raó. Sóc dels que penso que a?quest procés sense Mas al capda?vant està liquidat. Però també crec sincerament que en unes eleccions on CDC es presenti en solitari sota qualsevol altre nom, rebrà una bufetada majúscula de l'electorat. Els casos de corrupció han afectat Rajoy i ara el torn serà per a l'encara president en funcions. No s'explica de cap de les maneres com en el seu missatge de Cap d'Any no fes referència a polítiques de transparència, de participació i de lluita contra tots aquells que s'han aprofitat de la política per a beneficis particulars.

Han passat ja molts anys des de les primeres eleccions democràtiques i a Catalunya encara no tenim una llei electoral. La seva redacció es fa imprescindible per a la regene?ració democràtica. Si avui tingués?sim una limitació de mandats de ben segur no viuríem la crisi de les formacions tradicionals. D'altra banda, no s'ha posat fil a l'agulla d'una manera clara al finançament dels partits o a les portes giratòries. Hi ha un munt d'aspectes que cal reformar si de debò volem aprofundir en la nostra convivència i les formacions polítiques són tan necessàries com imprescindibles. Però les noves generacions tenen un nou concepte del servei públic, al qual molts líders veterans els costa adaptar-se. Però ho hauran de fer i segurament des dels bancs de l'oposició.