El dia 19 de novembre de l'any 1493, Colom, en el seu segon viatge a les Amèriques, va descobrir l'illa de Boriguen, que batejà amb el nom de San Juan Bautista.

Seria Juan Ponce de León, 1508 a 1509, el que acabaria d'explorar-la, colonitzar-la i dir-ne de Puerto Rico.

El fort, anomenat Caparra, fou el centre on el conquistador Ponce, i els espanyols, iniciaren la seva conquesta de l'illa. A l'any 1524, els espanyols, es traslladaren a San Juan on iniciaren la cadena de forts i fortificacions, d'una de les fortaleses més importants de l'Imperi Espanyol a les Amèriques, San Juan, juntament a Santo Domingo, l'Havana, eren les bases estratègiques i ports de mar, avituallament claus en la política colonial i de control-recolzament militar, dels vaixells que venien d'Espanya o del continent.

La futura Puerto Rico, repetim per la seva situació estratègica d'illa, base, fortalesa més important dels espanyols, en les Amèriques, per això des dels seus principis seria atacada i assetjada contínuament durant segles pels pirates, i per les armades i exèrcits holandesos, francesos, anglesos. Fortalesa que per la seva grandiositat i destacaments i tropes que la defensaven, sols en el declinar dels espanyols en el segle XVIII, durant un temps fou ocupada pels anglesos. Finalment, serien els americans els qui, el 1898, l'ocuparien militarment, juntament amb Cuba, Puerto Rico i les llunyanes Filipines, els que acabarien d'enderrocar i prendre les darreres posicions, colònies del ja pereclitat i agònic eximperi espanyol. De l'any 1898 fins avui, 1992, data del cinquè centenari, les Antilles estan sota el control directe o indirecte de l'exèrcit marina dels EUA, i de la seva política imperial. Són la seva tercera frontera, de les que nosaltres en diem les Canàries, indirectes dels EUA. Tot i que ?Puerto Rico, des dels anys 1950-52, se'l convertí en estat associat, reconvertit els porto-riquenys en uns ianquis de tercera, que no són ni independents, ni americans, sinó neodependents, colonitzats, encoberts.

La voluntat independentista del poble porto-riqueny ha estat durant segles ofegada per la impressionant presència militar policial, primer dels espanyols i avui per part dels americans.

En altres articles ja he comentat que una de les illes del Carib, per nosaltres la que hem vist amb més policia, amb més quantitat, més equipada, armada i en estat vigilant, ha estat Puerto Rico i la seva capital, San Juan. I ho tornem a repetir. La típica poli vestida de rangers amb barrets d'ala gran, estil Far West, m'impressionava, feien més por i respecte que la policia cubana.

Aquesta presència ianqui ja és palesa, des de l'aire, sobrevolant San Juan, hom té la sensació que arriba a Nova York, Manhattan en miniatura, ja que tota la costa, ciutat, està plena de dotzenes de gratacels, grans autopistes, urbanitzacions... Gratacels que són quasi tots hotels, de les grans cadenes multinacionals del turisme americà, en especial per viatges de noces, i jubilats, com les Canàries espanyoles.

El destí de totes les illes del Mar Carib és turístic, exòtic, barat, al servei de les classes mitjanes americanes o europees que recerquen bones platges, sol i economia.

Meravellats pel panorama i la sensació que per fi arribem a Amèrica. Si Puerto Rico és una Amèrica de segona, amb tota la seva cultura, costums, modes, menjars prefabricats, amb palmeres, platges maragdes, fàbriques de rom, dones morenes amb cabells negres bellíssimes, esbeltes, elegants, que a diferència de les prostituïdes mulates de la Dominicana, les formoses porto-riquenyes ni et miren, sinó recordeu la dolça i ferma Maria, i de les seves sexis amigues, del cèlebre film West Side Story, una mena d'òpera rock, de L. Bernstein, ambientada en un barri de porto-riquenys a Nova York als anys 60. A l'actual Puerto Rico, no es veu aquest antic primitivisme, fúria, ritme, cants, danses dels seus americanitzats habitants.

Porto-riquenys que en una immensa majoria fa anys emigraren als EUA, la resta treballa en els hotels, fàbriques, o cobren subsidis per feines temporals al servei de l'Estat. Això fa que a diferència d'altres illes del Carib, aquí pel carrer sols hi ha cotxes i a penes trobes gent, ni venedors pispes destrempats. Els quatre rodamons, alcohòlics, marginats, es poden trobar els vespres a les places on pastors protestants els donen sopar, tot sermonejant-los parlant de l'infern...

Aquí fa la sensació que tothom està ocupat, que no hi ha ganduls, ni aturats, i sí molta policia que vigila. Ja a l'entrada de l'aeroport, ens vam adonar que aquí hi havia control i presència ianqui, i l'àguila del departament d'Estat, justícia, duanes, policia... És el mateix que et trobes i descobreixes en arribar a l'aeroport de Barcelona, que els que manen són els de Madrid, Washington i que això d'Estado libre Asociado de Puerto Rico i autonomia de Catalunya són músiques celestials, però com nosaltres, això de les fronteres pensem que te les pots passar totes, naturalment portant el passaport en regla, junt amb els bons travel-dòlars per gastar.

No sabem per què tots els dies que vam ser a San Juan, per la manca de gent i pel sentit turístic, balneari de les platges privades dels hotels, semblava que vèiem un etern diumenge. Amb uns immensos, confortables busos que t'hi gelaves per com n'era de potent l'aire condicionat.

Vàrem travessar tota la ciutat, fins arribar a la part vella excolonial, tota restaurada, pintada com les escenogràfiques cases del riu Onyar, de Girona...

Allà a l'hotel, que estava ple de comerciants haïtians, en principi el petit-gran i castís conserge, davant la cara i insistència que posàrem en dir-nos que no quedaven habitacions, aquest, tot solemne, ens digué que ens esperéssim, i tot cantant, va desparèixer... i en cinc minuts, tornà dient que passada mitja hora en tindríem...