Alberto Iniesta, el bisbe «roig» de Vallecas

06.01.2016 | 00:00
Alberto Iniesta, el bisbe «roig» de Vallecas

Amb cognom de futbolista, la nit del dissabte 2 al diumenge 3 va morir a Albacete el bisbe Alberto Iniesta, l'anomenat pel franquisme, bisbe «roig», un dels referents dels sectors més oberts de l'Església espanyola. El bisbe Iniesta va ser un pastor senzill, un home bo, un cristià convençut i ferm, que sempre va estar al costat de la gent més compromesa amb la lluita per la justícia. Bisbe auxiliar de Tarancón, Iniesta, que ha estat l'últim de l'equip del cardenal de Borriana, va desenvolupar el seu servei episcopal en una zo?na conflictiva i difícil, com va ser la vica?ria de Vallecas i en una època de gran tensió social i política, durant el final del franquisme i els primers anys de la Transició.
Nascut a Albacete el 4 de gener de 1923, Alberto Iniesta va ser consagrat bisbe el 1972, i va ser, amb el també bisbe Ramón ?Echarren i el P. Martín Patino, un dels col·laboradors més pròxims del cardenal Tarancón en la missió d'aggiornamento de l'Església espa?nyola per acabar amb el nacionalcatolicisme.
Iniesta, que va presentar la seva renúncia com a bisbe auxiliar de Madrid el 5 d'abril de 1998, va ajudar l'Església a «assumir, amb mira?da de fe, el pluralisme, i a acceptar-lo amb respecte i amb convicció». Alberto ?Inies?ta es va convertir en la mà dreta del cardenal Tarancón en la tasca de construir una «Església nova per a una Espanya nova», després dels anys del Règim franquista, i així fer possible un «cristianisme de rostre hu?mà», que estigués «per damunt de legalismes».
Obert i dialogant, el bisbe Iniesta volia actualitzar en el si de l'Església algunes postures teològiques, com per exemple «el concepte d'autoritat», per tal que el ministeri ?epis?copal i presbiteral fos un servei i no un honor. A més, desitjava la independència de l'Església i l'Estat, i per això volia que «les relacions de l'Església amb els poders públics» fossin «molt sòbries». Per a Iniesta, l'Església s'havia de fer present en la societat sense tancar-se en un gueto, però alhora, «renunciant al poder». El bisbe Iniesta estava convençut, com també ho creia el cardenal Tarancón, que una aliança amb el poder porta sempre l'Església a afeblir-se, a aburgesar-se, a instal·lar-se i a claudicar, perdent, d'aquesta manera, la força evangelitzadora.
Home d'esperit lliure, en morir el papa Pau VIè el 6 d'agost de 1978, el bisbe Iniesta expressà el seu desig per tal que el futur bisbe de Roma fos «un home amb experièn?cia religiosa» i un creient que «cregués més en Jesucrist que en l'Església terrena, molt més en les benaurances que en els Concor?dats», i que visqués més «d'Evangeli que del Dret Canònic». El bisbe Iniesta demanava que el nou Papa fos un «home amb gran sentit de poble, amb un tarannà profètic, ple de coratge i d'audàcia, no només per treballar, sinó també per lluitar per la causa de Jesucrist», i així transmetés als cristians, «una santa audàcia, un sant coratge i una il·limitada esperança». El desig del bisbe Iniesta es va vore acomplert, ja que va ser elegit el cardenal Albino Luciani com a nou bisbe de Roma.
El bisbe Iniesta era partidari «d'afirmar i confirmar la necessitat i el propòsit de l'Església, de continuar el seu procés de renovació», per tal que les comunitats cristianes avançaren «amb valor, amb esperança i amb alegria».
Per al bisbe Iniesta, l'Església s'havia de comprometre en la «lluita per la justícia», posant-se al costat dels homes que busquen una societat «més justa, més fraterna i més lliure, una societat sense classes», ja que només així el cristianisme esdevé una «força alliberadora».
Durant l'etapa del papa Joan Pau II, Iniesta tenia por del triomfalisme i de la parafernàlia, dels avions especials en els viatges del papa polonès, de «la gent poderosa, de les catifes i els domassos, els trons» i sobretot de la possible «capitalització dels viatges del papa per alguns pietosos i catòlics econòmics».
D'Alberto Iniesta recordem sobretot el seu paper en l'Assemblea Conjunta bisbes-preveres, que se celebrà a Madrid del 13 al 18 de setembre de 1971, i que serví de reflexió (malgrat els atacs del Règim) per aplicar el Vaticà II en l'Església espanyola.
Iniesta volia per a l'Església la comunió, la col·legialitat i la coresponsabilitat entre el Papa i els bisbes. A Iniesta no li agradava «un ministeri episcopal de tarannà autoritari, distant i merament doctrinal». Per al bisbe Iniesta, «l'ideal del bon pastor estava en la proximitat, el diàleg, la paciència, l'esperança, la comprensió i la compassió». Alberto Iniesta propicià un esperit de diàleg al si de l'Església espanyola, i desaconsellà, juntament amb Tarancón, de patrocinar un partit polític «catòlic».
Iniesta volia, com ara ens demana el pa?pa Francesc, pastors que fomentessin «un esperit de tolerància, de respecte, d'amistat i de solidaritat», característiques que ell encarnà a la perfecció. Per això crec que el bisbe ?Inies?ta va ser un pastor «bergoglià», que certament va fer «olor d'ovella» en l'exercici del seu ministeri episcopal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema