Cartes

la CUP

Narcís Saurina Clavaguera.

bàscara.

Un partit polític és com els super?mercats que t'ofereixen diferents productes, cadascun en té de diferents, uns millors que els dels altres i d'altres absents en uns i presents en d'altres i el que cal és triar quins ens interessen més. També cal tenir en compte la persona que ens atén, ens pot caure millor o pitjor, ens pot inspirar més confiança o menys, però compris el que compris i vagis al supermercat que vagis hi ha un element comú i imprescindible: una bossa on posar tot el que com?prem, i aquesta és precisament la que la CUP ha estripat, senyal inequívoc que no volien comprar res, només miraven?

No ens calen destralers

Xavier Serra Besalú. girona.

El 1988, Casellas i Coromines van publicar «Locucions i frases fetes gironines» (Revista de Girona, 127), article on definien el modisme «ser un destraler» com allò que es diu de «la persona que tot ho fa malbé».

La democràcia és un sistema polític modern -dels grecs en prengué poc més que l'etimologia-, fràgil i noble, que no és lluita pel poder, ni picardia maquiavèl·?li?ca ni destrucció de l'honor dels qui pensen diferent. La democràcia necessita persones madures. Jo ja sabia que alguns unionistes matxuquen la dignitat dels catalans però no m'ho havia mai imaginat dels qui anaven de patriotes. Ara me n'adono que van a la seva, sense fer pinya mentre estem sotmesos a un sever escanyament.

Aquí és on apareixen els destra?lers i les destraleres: volen fer «piazza pulita», destruir abans de pensar si sabran construir res, acabar amb allò que els emprenya com si estiguessin sols a l'univers... Que no s'ensumen que la democràcia no es fa pas amb buldòzers?

Deixaran cadàvers, trencaran la unitat del país, i ni faran la revolució ni aixecaran el nostre jovent cap amunt. Els veig com un grapat d'imprudents, com a fabricants de terrabastalls dels quals no coneixen l'abast. És això política? No: d'antidemocràtics n'hi ha ?-almenys- de dos colors!

CAP de Palafrugell

Àngela Martí Santanach.

Situació: La meva filla arriba en tren a les 14h i té una cremada que s'ha de curar cada dia. No és una cremada petita i cal seguir bé els protocols.

La recullo a Caldes i anem directament al CAP de Palafrugell. És 1/1/16 i anem amb la idea de fer la cua que calgui. Arribem a les 15h i «miracle!», al CAP no hi ha ningú, només la infermera darrere el mostrador. (Bé! Pensem. Anirem més ràpid del que crèiem). Entrem i demanem per fer la cura. La infermera aixeca un dit i assenyala un cartell que té darrere seu: «Diumenges i festius, cures de 10 a 11». Diu: «Fora d'aquest horari no fem cures, que vingui demà». Li expliquem que la cura s'ha de fer cada dia, la darrera li varen fer ahir al ma?tí a Granollers, que no es pot sal?tar cap dia i no pot esperar a de?mà. Sembla que ho entén i li va a preguntar a l'infermera de dins si ho pot fer. (Esperança) Torna dient: «La infermera diu que l'horari de cures és el que és. Que no li pot fer. Que vingui cap a les 5 que potser la curarà». «A l'hospital de Palamós també tenen horari de cures».

Com?! Potser?! Es nega la cura a una persona que la necessita en un CAP buit? Una cremada de 12 x 5 cm és un caprici? El Codi d'È?tica de les infermeres i infermers de Catalunya consenteix negar l'atenció a un malalt?

Per la mateixa cremada ha passat per tres CAP diferents, en el primer la varen tractar com a una filla, al darrer li han negat l'atenció. I és el nostre.

Cinquè aniversari de la llei antitabac

Fernando Guerrero Barrio.

girona.

El 2 de gener de 2016 es compleix un altre any de l'entrada en vigor de la llei antitabac, i és bo recordar que fa cinc anys semblava que aquesta llei ocasionaria una catàstrofe sobretot en l'hostaleria i avui passa tot al contrari, l'hostaleria s'ha convertit en el sosteni?ment del país amb la creació de mi?lers de llocs de treball que fan presumir al govern de baixar les xifres de l'atur, però també ha dismi?nuït el consum de cigarrets en un 50%, el nombre de fumadors a un 29% i les malalties cardiovasculars infarts, càncer de pulmó, MPOC etc.

Però el més important és el respec?te que es té a aquesta Llei en els locals públics tancats, la qual cosa permet als no fumadors respirar aire no contaminat, i que molts fumadors també agraeixen. L'OMS preveu per al 2016 una reforma que establirà noves mesures de pre?venció del tabaquisme i que espe?ro que serveixin perquè els joves no s'iniciïn en aquest hàbit, la mitjana d'adquisició del qual a Espanya està en els tretze anys.

Un cop més vull agrair a tots els fumadors l'acollida i respecte a aquesta llei antitabac i animar-los a deixar de fumar en benefici de la seva pròpia salut i família.

Estem en mans del destí

Carles Mallart. girona.

El dia 1 veig per Eurovisión «el Concert d'«any nou». Un cop acabat, poso el 3/24 per veure algunes notícies sobre què ha passat a casa nostra i, sobreimpressionat, m'assabento del que està passant a Camós sobre un nen que s'ha perdut fa més de 20 hores... història per tots coneguda, trista d'entrada i de gran alegria pel seu desenllaç feliç. Els que tenim nens petits o n'hem tingut ens podem imaginar en tota la seva dimen?sió l'angoixa dels pares, familiars i amics davant d'una situació com aquesta. Tenim una gent -els més de 500 voluntaris- que ens demostra la força d'aquest país, també d'uns serveis públics: Bombers, Mossos, ADF, que varen funcionar malgrat el dia que era, que podíem trobar-nos que ningú fos enlloc. Això ens demostra la força del nostre país i la nostra gent.

M'agrada comparar algunes notícies de Catalunya entre les opinions de casa nostra i els diaris de Madrid, i tot mirant aquell dia els digitals vaig veure la notícia del nen de 3 anys i el que en deien també a Madrid; entro als comentaris que se'n fan, allò que diu el públic, i veig que tota una colla de gent despotrica contra els pares del nen, que si són uns inconscients, que els cobrin el desplegament que «pagamos todos los españoles», que si és urgent treure la «patria potestad» del nen als pares... i tota una sèrie de bestieses. Esperpèntic. Cada dia veig més clar que les postures de fora Catalunya són irreconciliables amb el nostre país, malgrat que ens diuen certs polítics que «ens estimen molt i molt» i hi ha la Constitució que és sagrada... no té solució, hi ha una rancúnia i un «mal fer» que només es pot curar el dia que ja no ens tinguin, i llavors potser comencaran a valorar el que tenien i han perdut, «una gent i un país».

Felicitats a la família i amics. El destí és implacable.