Sempre havia pensat que quan s'operava una persona la sang regalimava i deixava un bassal al terra del quiròfan, igual que quan degollen un porc, i els crits humans comparables als grunys i brams de les bestioles. M'equivocava. També creia que els cirurgians empraven eines tallants i punxants, estisores i ganivets, com els dels carnissers. Res de tot això. La sala d'operacions és un espai asèptic; no hi ha llar de foc, ni cuina, i les infermeres i el doctor van enfundats dins d'uns hàbits d'astronauta a fi i efecte de realitzar una cerimònia de vida o mort.

El metge cordialment em comenta abans de l'operació el que pensa fer-me en el territori de l'abdomen, del fetge, de la bufeta, dels ronyons i altres sospitosos orgànics, un ve?ral del cos que s'ha convertit en un aigua?moll de sucs gàstrics, en un caos de fluids, nu?sos i taps que desorienten els òrgans, els entrebanquen i no deixen que facin l'estricta funció natural per la qual van ser disse?nyats. Recordo el mecanisme de Descar?tes, que no es va tenir massa en compte en el seu temps i que el segle XX recupera en la teoria del reflex condicionat d'Ivan Pàvolv com en el conductisme o behaviorisme de B. F. Skinner.

(Descartes replanteja el dualisme antro?po?lògic de forma original i afirma que el cos humà és la màquina més perfecta forjada pel millor arquitecte-enginyer, Déu, cada element compleix una missió cabdal; tot el cos està intercomunicat mercès al sistema nerviós i la informació del que passa en l'organisme va a parar a un alvèol del cervell, a la glàndula pineal, on resideix l'ànima espi?ri?tual. L'ànima, tot usant la metàfora de Pla?tó, és el pilot d'aquesta nau, el cos, i controla i reprimeix la intrínseca animalitat que compartim amb les feres i les gallines, amb els peixos i els capgrossos. Per això alguns individus són tan bèsties, puix que l'ànima no els governa i deixen anar sovintejadament els instints primaris).

Recupero el fil expositiu d'abans. Estàvem amb el cirurgià que em presentava el que pensa fer-me de forma tan atractivament estè?tica que no puc dir-li que no. Si li dic que no, la dinyo i abans tinc ganes de publicar un llibre de relats i un altre i continuar escrivint al Diari de Girona i altres qüestions personals pendents que vull tancar abans de dir adéu. El doctor no es serviria de cap tallant per esbudellar-me, serà un subtil tub que per la boca baixarà a la part més fosca de la meva còrpora, a sota del pàncrees i allà farà feina i ell, l'afable doctor, amb un estol d'àngels infermeres, dirigirà tota aquesta obra de nova enginyeria mèdica sense sang, ni lament, ni gemec i no m'assabentaré de res. Així va ser. Però com he anat jo a parar en una taula de quiròfan?

Vet aquí el relat dels fets. Dimecres, dia 30, a les tres de la tarda mentre pelava faves, mirava al televisor Fedora, una pel·lícula que dec haver presentat cinc vegades en sessions de cinema-fòrum. El genial Billy Wilder era un director recurrent i havia dedicat al tema del declivi dels actors i actrius altres films entre els quals destaca El crepuscle dels déus. A prop de les quatre m'entrà la urgència d'escriure un article relacionant la CUP amb el personatge de la hilarant novel·la «La Conxorxa dels enzes». Escric de forma accelerada. Quan apareix a la pantalla de l'ordinador «la panxa dels records» em ve al cap que tragino fa molts dies un dolor abdominal, vòmits i tota la porqueria relacionada amb el baix ventre i que he d'anar sense pensar-m'hi a veure el meu amic metge, en Josep Maria.

A cal metge, a les 5 tocades de la tarda. Xerrem però ens concentrem aviat en els símptomes. Bufa! Veu aviat la gravetat del que m'està passant i que jo, vorejant els 70, encara no m'he assumit a mi mateix, no sóc l'adult assenyat i responsable i no m'he com?promès amb la salut del meu propi cos que tracto com una realitat aliena. Vol que ingressi a urgències a la Clínica de Girona. Jo no vull. M'amenaça de telefonar a la meva dona, la Montserrat, perquè m'arrossegui a l'hospital. Intento infructuosament enredar en Josep Maria dient-li que demà hi aniré. Em coneix massa. S'aixeca de la cadira i tots dos cap a la clínica. M'ingressa. Al cap de poc comencen a fer-me punxades i proves. L'eficàcia i l'amabilitat regnen. El centre ben organitzat i compartimentat i els membres d'aquesta gran maquinària domi?nen el roll que els han encomanat. Com una seda.

Fetes les proves pregunto si puc sortir a prendre un cafè. No. Apareixen la Montserrat, en Josep Maria i l'amable (molt guapa!) doctora que m'ha atès i que ha dirigit les primeres maniobres que m'han de portar a la taula d'operacions. Em convencen que no m'escapi i em quedi a passar la nit a la clínica. Ja a la habitació m'entren ganes de menjar patates braves i beure una cervesa a l'hotel Carlemany. Les infermeres no m'ho perme?ten i em serveixen una sopa. La Montserrat s'adorm al meu costat.

A les 8 del dia següent un atent doctor, que serà qui em cuidarà, em dibuixa el bonic pla del dia. Aniré de sala en sala i en cadascuna em faran proves per esbrinar què s'ha tarat dins meu. Al cap de res se m'emporten, comença el trajecte, que conclourà en una operació que no recordo el nom, però el nom té a veure amb les crepes. És, aquí que, estirat en una llitera, escolto el doctor que m'ha d'«operar», com ja he comentat. Cap a les sis, net i polit, baldat, un xic esllomat, entro a la habitació. A les nou de la vigília de Cap d'Any estem ja clapats. L'endemà el doctor m'assegura que tot ha anat bé i que el 12 de gener sabrem el resultat de la biòpsia. Mai a la vida havia passat una nit en una clínica. Any nou!