Sí, avui és 6 de gener, una data molt assenyalada al calendari. Però també és la jorna?da que marca el final d'un període de vacances o, com a mínim, de treva ambiental. Per això hi ha un dia que convé reivindicar, sobretot perquè està condemnat a provocar males digestions i a ser oblidat per la seva condició d'impàs cronològic. Aquest dia és demà, el 7 de gener. Un dia funest, incòmode, antipàtic. Ningú li dóna la més mínima transcendència, perquè és el del retorn a la mal anomenada «normalitat», la porta de tornada als tràfecs quotidians, el de les cues per substituir regals repetits o equivocats, el de la conciliació d'agendes per ajustar-se als horaris escolars. Un dia insípid que està abocat a ser sempre l'endemà d'alguna cosa i mai una entitat en si mateix. Als calendaris, quan el dit s'hi atura, s'acompanya d'un murmuri, d'un renec, d'un arrufar el nas. Ens hem inventat antídots per atorgar-li una mínima gràcia, com l'inici de les rebaixes, però fins i tot en això ens sembla arbitrari, perquè anar-hi aquest primer dia és sinònim d'augmentar l'estrès posttraumàtic. El dia 7 és el de la consciència dels excessos, el de les promeses de menjar sa, el de la primera cigarreta una setmana després d'haver-ho deixat. És un dia invisible, perquè ningú no el recordarà amb simpatia, sinó com l'indeterminat origen de tots els mals que acompanyen les rutines represes. És, més que un dia amb 24 hores, el ressò intangible d'una nostàlgia preventiva, perquè el pas del temps ens condueix cap a l'anhel d'un nou període de descans, mentre anem convertint el record del parèntesi nadalenc en uns llimbs que acabaven, indefectiblement, el 6 de gener. Sí, demà és dia 7, un dia díscol, absurd, però que arriba a caure bé per la seva profunda nimietat. I al capdavall, si us hi pareu a pensar, en portem uns quants, de dies 7 de gener: són tots els que ens regalen la política catalana i espanyola des de fa mesos.
