El coneixia de molt de temps, d'una societat petita a on es coneixen tots i parles amb tothom. Però no tenia un tracte proper ni massa íntim. Érem de generacions diferents i de cercles no massa pròxims. Coneixia el seu sentit de viure la vida d'una forma intensa. Sobretot, lliure, per damunt de convencionalismes o cotilles. Si encara som una societat tolerant i oberta és gràcies a gent com ell, que feia de la llibertat sexual i de pensament una bandera, que no s'havia arronsat en l'època fosca del franquisme, i no ho feia ara, que som una societat que s'autocensura i en què els valors de llibertat depenen dels interessos del poder, de les modes o d'allò que reclama la massa, manipulada pels interessos del poder i les modes.
Ell va enfrontar la seva llarga malaltia amb una força interior brutal. Només ell sabia la travessa dolorosa i inacabable que significava. I ho va passar sense esfondrar-se i sense lamentacions. Sense recança de les decisions preses al llarg de la vida. En una part important d'aquesta solidesa mental, d'aquesta resistència, hi havia el paper de la religió. D'una forma gradual i perceptible, va esdevenir una persona religiosa. Un creient que pots trobar en un racó de l'església, meditant, a vegades pregant. Amb el temps va participar en activitats de la parròquia. Per damunt de qualsevol altra consideració, la religiositat li proporcionava una pau interior difícil de descriure. Intensa i tranquil·litzadora. Un sentit de permanència que només donen les coses que afavoreixen l'esperit. Aquesta pau, aquest suport, el van acompanyar fins a la fi. En un món on ens movem per la rapidesa de titulars i informacions parcials, que mai van al fons de les coses, la fe li arribava al moll de l'os de la condició humana. Som una societat que es reclama aconfessional, però en què els dos mil darrers anys de la seva història està plena de referents culturals, socials i filosòfics d'arrel cristiana. I esborrar aquest pòsit, o negar-lo, és deixar-nos sense gran part de la nostra informació cultural i social. Avui pugen noves generacions que amb prou feines sabran qui són els personatges que apareixen en un pessebre. Des de postures laiques, es vol igualar el paper de les religions. Però inclús quan el republicanisme, l'anarquisme i el comunisme plantejaven models socials alternatius, aquests mateixos sistemes emplaçaven la figura de Jesús com la del primer revolucionari, el primer àcrata o el primer màrtir d'una societat millor. Matar un Déu, per crear un Déu, que diu el filòsof Cioran. Volien vestir el seu discurs d'un to religiós i profètic. Conèixer el nostre pòsit cultural, des del respecte, és conèixer la religió i el món de les idees que l'ha fet possible. Aquest coneixement, de retruc, pot ser un pou de llum, un focus de benestar personal per aquells que se senten rebutjats i ferits en el món. I això el progressisme naïf no ho dóna.
